La Caixa

L’Antàrtida és el continent més remot, fred, ventós i alt de la Terra. Hi podem trobar la concentració més gran de gel del planeta i el seu paper, com el de l’oceà que l’envolta, és essencial en molts processos naturals de caràcter global. La seva posició geogràfica i les seves condicions ambientals ofereixen possibilitats extraordinàries per a la investigació científica i per al coneixement del passat, el present i el futur del nostre planeta. La història de la seva conquesta inclou capítols èpics. Amundsen, Scott o Shackleton, entre altres, no van dubtar a arriscar les seves vides en dramàtiques expedicions amb l’objectiu de conquerir l’últim espai verge del planeta. Actualment, el règim administratiu del Tractat Antàrtic estableix que es tracta d’una terra de sobirania compartida per a la pau i per a la ciència. Els seus 14.200.000 quilòmetres quadrats d’extensió estan habitats per uns 4.000 científics a l’estiu i per poc més de 1.000 a l’hivern que, en un context d’estreta cooperació internacional i a una temperatura mitjana de -55º C, s’esforcen per descobrir els secrets que amaguen el gel, les roques, els mars i l’atmosfera del continent gelat. CosmoCaixa, el museu de la ciència de la Fundació ”la Caixa” a Madrid, inaugura el 21 de gener l’exposició temporal Antàrtida, un recorregut per una terra de tots i de ningú, un viatge al lloc més inhòspit i fascinant del món.

El continent antàrtic
Catorze milions de quilòmetres quadrats i cinc pols sud! El pol geogràfic, on convergeixen tots els meridians terrestres; el magnètic, on conflueixen tots els camps magnètics del planeta, el geomagnètic, on convergirien els camps magnètics si el planeta fos un imant homogeni; el pol d’inaccessibilitat o centre del continent, el punt més allunyat de qualsevol costa; i el pol sud cerimonial, en què es van plantar les banderes noruega i britànica a principis de segle, i que aleshores era el pol sud geogràfic. En aquest punt convergeixen totes les franges horàries del món.
Una maqueta de l’Antàrtida a escala 1:2.000.000 de quatre metres de diàmetre reprodueix a l’exposició els elements geogràfics més importants, el relleu, les rutes de les expedicions, la distribució de la biodiversitat, els cinc pols sud i el gruix del gel a cadascuna de les parts del continent gelat.

El clima
L’Antàrtida és sinònim de fred. La seva temperatura mitjana anual és de –55º C, però el rècord de fred s’ha registrat en -89,6º C. La seva situació geogràfica en el pol, la seva altitud, la manca d’una capa atmosfèrica protectora i la seva coberta de gel permanent que reflecteix el 80 % de la radiació solar expliquen aquestes temperatures. A l’Antàrtida, però, no sempre ha fet fred. En el Mesozoic, quan els dinosaures habitaven les zones temperades i càlides de la Terra, el continent antàrtic, situat molt més al nord, va estar habitat per nombroses espècies animals, inclosos els dinosaures, i vegetals.
L’interior del continent, de manera paradoxal, és el lloc més sec del planeta! El fred congela el vapor d’aigua i l’elimina de l’aire. Les precipitacions anuals només són de 50 mil·límetres/metre quadrat. Hi plou menys que al desert del Sàhara i, tanmateix, l’Antàrtida conté la reserva d’aigua potable més gran del planeta.
A causa de la inclinació de la Terra, en els pols les estacions consten de sis mesos de llum i sis mesos de foscor. Des de l’abril fins al setembre, la major part de l’Antàrtida roman a les fosques, la nit perpètua. Una foscor que es disfressa amb els colors de l’aurora austral.
Un gran audiovisual científic, que combina imatges reals de paisatges antàrtics amb altres de generades per ordinador, en què es descriuen les aurores australs, els vents catabàtics (els més forts del planeta) i tots els condicionadors astronòmics i geogràfics que determinen el clima de l’Antàrtida, il·lustra les peculiaritats meteorològiques que impliquen aquestes latituds.

La biodiversitat
Tot i la seva temperatura, l’oceà Antàrtic és un dels més rics en biodiversitat. La base de la seva cadena tròfica és el krill, Euphasia superba, un petit crustaci similar a la gambeta que és l’aliment de balenes, foques, peixos i aus marines.
Els únics animals terrestres de l’Antàrtida són invertebrats, gairebé tots artròpodes. El més gros és una mena de mosquit sense ales que arriba a fer fins a un centímetre. Els pingüins, les aus i les foques marines depenen del mar per sobreviure.
A més a més, tot i que no hi ha ni un arbre, nombroses espècies de líquens i molses s’han adaptat a viure en les extremes condicions de l’Antàrtida.
Estrelles, eriçons, isòpodes, aranyes de mar, ascidis, anemones i peixos naturalitzats, al costat de reproduccions de les diverses espècies de pingüins (emperador, papua, de collar, de macaroni, etc.), foques, elefants marins, corbs marins o llops marins que habiten el continent gelat, reflecteixen a CosmoCaixa la riquesa de la biodiversitat antàrtica.

La conquesta del pol sud
El descobriment de l’Antàrtida ha estat una de les últimes aventures humanes plenes d’emoció. La història de la seva conquesta té tres protagonistes excepcionals: Robert Falcon Scott, Ernest Shackleton i Roald Amundsen.
La vida de l’expedicionari anglès Scott condensa tota l’èpica que va envoltar la conquesta de l’Antàrtida. Capità de la Royal Navy, el 1901, quan tenia trenta-dos anys, va començar el viatge al capdavant de l’expedició britànica Discovery. Els seus protagonistes van passar tanta gana que es van arribar a menjar els catorze gossos que duien. A 410 milles (875 quilòmetres) del pol sud es van esgotar les seves vitualles i les seves forces i es van veure obligats a tornar sense arribar a la meta.
Entre el 1907 i el 1909 Sir Ernest Shackleton, subaltern de la primera expedició d’Scott, va capitanejar un nou intent (Nimrod) que va fracassar a només 97 milles (179 quilòmetres) del pol.
Un any després, el 1910, el noruec Roald Amundsen i el britànic Scott van emprendre una endimoniada carrera per fer onejar les seves banderes en el pol amb dues noves expedicions, batejades com a Fram i Terra Nova, respectivament. Scott va sortir amb dos mesos d’antelació i acompanyat de trenta-tres gossos, tres trineus motoritzats i dinou ponis. Amundsen ho va fer amb molt pocs gossos, alguns trineus i pocs homes, però ben preparats. El 15 de desembre del 1911 Amundsen va clavar la bandera noruega al pol. Allà va deixar la seva tenda de campanya, una part de l’equipament i un missatge per a Scott. El 17 de gener del 1912, només trenta-tres dies després, Scott, que desconeixia l’èxit de l’expedició escandinava, va patir la decepció de veure com onejava la bandera rival. Amundsen li havia deixat aquest missatge:

“Estimat comandant Scott: Atès que vostè serà probablement el primer que arribi aquí després de nosaltres, li puc demanar que enviï la carta adjunta al rei Haakon VII? Si els equips que hem deixat a la tenda li són útils no dubti a agafar-los. Amb els meus millors vots, li desitjo un feliç retorn. Sincerament, Roald Amundsen”.

El malson no havia acabat. En el viatge de retorn, quan només estaven a 18 quilòmetres d’un dipòsit de menjar, Scott i els seus quatre últims companys d’expedició van morir congelats dins la seva tenda de campanya.
L’exposició Antàrtida repassa a CosmoCaixa l’èpica història de la conquesta del continent a partir, entre altres objectes, dels plànols del Discovery, la campana del Nimrod, les llegendàries botes amb què Amundsen va trepitjar per primera vegada l’Antàrtida, el passamuntanyes de Shackleton o una reproducció de l’estat actual de l’interior del refugi del qual va sortir Scott quan va assolir el pol sud a cap Evans.

La investigació actual a l’Antàrtida
Des que el 1959 es va signar el Tractat Antàrtic, els seus dotze membres inicials han augmentat fins a quaranta-tres. El tractat va néixer amb trenta anys de vida per endavant i després d’aquest període s’hauria de revisar. El 3 d’octubre del 1991 els vint-i-sis països consultius van aprovar a Madrid el Protocol al Tractat Antàrtic sobre protecció del medi ambient. En aquest document, l’Antàrtida queda definida com una reserva natural, consagrada a la pau i a la ciència.
Espanya té presència a l’Antàrtida des del 1988, l’any que va passar a ser membre consultiu del Tractat i que, a més, va quedar instal·lada la base Juan Carlos I a l’illa Livingston. Més endavant es va instal·lar una segona base a l’illa Decepción, la base Gabriel de Castilla. La mostra Antàrtida reprodueix a CosmoCaixa el laboratori de biologia de la base Juan Carlos I i conserva un tros testimoni del gel del llac Vostok, considerat un model per assajar la recerca de vida en els oceans de les llunes de Júpiter. Al seu costat, un audiovisual recull els testimonis d’aquelles persones que han treballat a l’Antàrtida, el costat humà de la investigació, a partir de relats com el de la Dra. Jerri Nielsen.
Al llarg d’aquests quaranta-tres anys d’estudis científics al continent gelat, s’han realitzat importants descobriments relacionats amb el forat de la capa d’ozó, el canvi climàtic, la contaminació atmosfèrica, la vida a baixes temperatures o els meteorits de què es fa ressò l’exposició.
L’Antàrtida és un gran laboratori amb unes condicions úniques per a la investigació que durant l’any 2002 ha comptat amb el reconeixement del premi Príncep d’Astúries a la Cooperació Internacional.

Cicle de conferències
Paral·lelament a l’exposició, CosmoCaixa acollirà durant els mesos de gener a maig el cicle de conferències “Antàrtida: l’última frontera” que, coordinat per Jerónimo López (Vice-president del Comitè Científic per a la Investigació Antàrtica (SCAR), comptarà amb la presència d’experts en el continent antàrtic com ara Wolf Arntz, Miquel Canals, Leopoldo García Sancho, Robert Headland o Jerri Nielsen.

Antàrtida
Inauguració: 21 de gener de 2003
Lloc: museu de la ciència CosmoCaixa. Pintor Velázquez s/n. 28100 Alcobendas. Madrid.
Tel. d’informació: 91 484 52 00

www.fundacio.lacaixa.es