La Caixa

Els grecs anomenaven els seus pobladors etíops, homes de rostres cremats. Per a Herodot, la seva gent era la més esvelta, bella i equànime, i els seus arquers, robustos i destres. No en va aquella zona se la coneixia com a Tasite, ‘terra de l’arc’. Per als egipcis va ser, en canvi, ‘la terra de l’or’. Cruïlla de camins entre l’Àfrica negra, l’Egipte faraònic i el Mediterrani, Núbia va contenir els regnes més antics del continent africà i va ser escenari d’un intens comerç de metalls preciosos, animals exòtics, matèries primeres i objectes manufacturats. Hi van florir regnes envoltats d’una aura mítica: Kerma, Kush, Napata i Meroe. Malgrat la importància del seu patrimoni històric i arqueològic, els antics regnes de Núbia són gairebé desconeguts al nostre país. La Fundació ”la Caixa” desvetlla a través de 350 peces singulars alguns dels seus secrets amb motiu de l’exposició més important que s’ha organitzat a Espanya d’aquestes cultures. La mostra Núbia. Els regnes del Nil al Sudan abraça des de la prehistòria fins a l’edat mitjana, i inclou la influència del cristianisme i de l’islam. Les obres procedeixen de quinze institucions i museus, entre els quals, el British Museum de Londres, el Museum of Fine Arts de Boston, el Museo Arqueológico Nacional de Madrid i el Sudan National Museum de Khartum.

L’exposició Núbia. Els regnes del Nil al Sudan, la comissària de la qual és Carmen Pérez Die, conservadora en cap del Departament d’Antiguitats Egípcies i Pròxim Orient del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, es podrà visitar a la Sala d’Exposicions de la Fundació ”la Caixa” a Madrid (C/ Serrano, 60), del 24 de setembre de 2003 al 4 de gener de 2004.

Núbia és el nom que s’ha donat en l’època moderna a la zona del Nil mitjà que s’estén des de la primera cascada a Assuan fins a la unió del Nil blanc i el blau, a Khartum (el Sudan). En l’antiguitat, va ser una entitat política independent i unificada, documentada a Egipte com el regne de Kush, per bé que grecs i romans s’hi referien com a Etiòpia, ‘terra dels rostres cremats’.

Encara que els primers viatges i estudis es remunten a 1820, no és fins ben entrat el segle XX quan es fa un reconeixement exhaustiu de la zona i se’n desenterren centenars d’obres d’art dels antics regnes nubis. El 1960, la Unesco va fer una crida internacional en defensa del patrimoni nubi que anava a quedar negat sota les aigües del Nil a causa de la construcció de la presa d’Assuan. Vàries missions estrangeres van iniciar excavacions de salvament. La participació dels espanyols va ser molt activa, i una bona part d’aquestes descobertes es conserven en el Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

L’exposició Núbia. Els regnes del Nil al Sudan proposa un recorregut temàtic a partir d’un conjunt singular de 350 peces (escultures, ceràmiques, objectes litúrgics, estris, amulets, joies i relleus, entre altres). Les obres estan distribuïdes en set àmbits, que abracen des dels primers testimonis d’art rupestre fins als vasos de terrissa i eines de ferro d’època medieval. La influència del cristianisme i de l’islamisme també es palesa en algunes de les peces.

Els primers sis àmbits estan dedicats a Els nubis i el seu entorn, Núbia i les seves relacions amb Egipte i Roma, La reialesa i la societat, la tecnologia, la religió y El món funerari. L’exposició es clou amb un últim apartat que, a mode d’epíleg, dóna compte de la recuperació de tot aquest patrimoni històric i arqueològic d’excepcional bellesa i interès.

Núbia va ser sempre una cruïlla de camins entre l’Egipte faraònic i l’Àfrica negra, i el riu Nil la via de penetració vers el sud, d’on procedien els productes africans, les matèries primeres com fustes i resines i els animals exòtics. En territori nubi era possible trobar or, pedres dures i semiprecioses (coral·lina, quars, àgata i obsidiana). Aquesta avantatjosa posició geogràfica va permetre-li controlar les principals rutes comercials i establir intercanvis estrets amb els seus veïns. Amb Egipte va mantenir una relació molt especial. Considerada fins fa poc com a subsidiària d’Egipte, la cultura Núbia ha adquirit avui rang propi, i actualment es planteja la relació entre ambdues cultures en termes de reciprocitat i influència mútua. Al llarg de la història es van dur a terme ràtzies, expedicions comercials, conquestes, annexions i colonitzacions entre els dos regnes.

En la segona meitat del segle VIII aC irrompen en la història d’Egipte els reis de Kush, procedents de Napata, annexionant-se immensos territoris i conquerint durant algun temps el mil·lenari tron. El primer d’aquests faraons negres va ser Piyé, qui en dues esteles ens narra la conquesta d’Egipte i les lluites amb els sobirans locals. Els seus descendents Shabaqo, Shabataqa, Taharqa i Tanutamon es van considerar autèntics sobirans de tota la vall del Nil i van adoptar molts costums egipcis, inclosos els funeraris. Amb l’arribada dels assiris a Egipte, els kushites van replegar-se al seu país d’origen. La situació de condomini assolida durant el període ptolemaic es va veure alterada per l’arribada de Roma. A finals del segle III Dioclecià va renunciar a controlar Núbia i va retirar la frontera fins a Assuan.

En llengua núbia el rei és conegut com a kore. Les escultures i els relleus presents en l’exposició ens mostren sobirans amb trets negroides, amb els rostres arrodonits i plens de vigor. La seva actitud i la seva vestimenta recorden la dels sobirans egipcis quan es representen com a esfinxs o amb les corones faraòniques, però habitualment apareixen tocats amb el bonet kushita, les dues uraeus en el front i dues cintes al clatell fins a les espatlles. El tema egipci del faraó triomfant va ser adoptat pels sobirans meroítics: la iconografia mostra el rei amb una cama avançada, subjectant els seus enemics pels cabells amb una mà i brandant una atxa de guerra amb l’altra.

Una bona part de la informació que ens ha arribat referent a algunes de les civilitzacions antigues procedeix de les seves necròpolis. Per bé que la tomba neolítica consistia en una fossa circular o oval, durant la colonització faraònica es va adoptar la piràmide de pendent. Entre els aixovars dipositats al costat dels difunts s’han trobat articles de tocador (pintes i guarniments per al cabell) i relacionats amb la cosmètica (pintura d’ulls, ungüents, olis a l’interior de recipients d’alabastre, fusta i vori). També ens han arribat collars, braçalets i turmelleres, així com ceràmiques amb representacions de múltiples animals: lleons, girafes, hipopòtams, cocodrils, estruços, monos, escorpins, granotes, cavalls, etcètera.

Les primeres representacions antropomorfes daten d’època neolítica, són femenines i extremadament simples, amb tatuatges, amples malucs i voluminoses cabelleres. Se solen designar com a Venus i podrien interpretar-se com a garants de fertilitat per perpetuar l’espècie. A partir de l’època napatea, l’adopció d’algunes divinitats egípcies està ben documentada: es col·loca Amon en el cim del panteó kushita com a déu suprem i garant del tron reial. Però, a més, els meroítics van venerar altres divinitats vinculades al món africà. La més cèlebre va ser Apademak, el lleó adorat com a déu de la victòria, en estreta unió amb la vegetació i la fertilitat.

La metal·lúrgia es va desenvolupar a Núbia des d’èpoques primerenques. Ens han arribat dagues, miralls, joies i altres utensilis de coure i bronze trobats a les sepultures més riques. Hi ha testimoni de ferro a Meroe a partir del segle I aC, i l’electro (al·leació d’or i plata) i la plata es van utilitzar per a joies i recipients rituals. La producció de ceràmica a Núbia va tenir una gran qualitat d’execució, amb formes i decoracions de gran bellesa. El repertori neolític és admirable, els recipients de tipus calciforme mereixen una menció especial. Així mateix, la ceràmica meroítica és molt variada i molt bella, i va haver-hi obradors dedicats a fabricar-ne.

La faiança (composta de sílice i àlcali) va ser una matèria primera emprada per a la manufactura d’un gran nombre d’objectes. Va ser estimada principalment pel seu simbolisme i per la seva bellesa, i el seu color verd es relacionava amb la regeneració. La pasta vítria s’emprà en l’elaboració de comptes, i durant el període hel·lenístic romà els tallers de vidre van produir exemplars de luxe que es van dipositar a les tombes: copes, ampolletes i recipients per a perfums.

Núbia. Els regnes del Nil al Sudan
Del 24 de setembre de 2003 al 4 de gener de 2004

Sala d’Exposicions de la Fundació ”la Caixa”
C/ Serrano, 60
Madrid
www.fundacio.lacaixa.es
Tel.: 902 22 30 40

Horari:
De dilluns a dissabte, d’11.00 a 20.00 h
Diumenges i festius, d’11.00 a 14.30 h
Dimarts, tancat .

www.fundacio.lacaixa.es

Entrada gratuïta