La Caixa

Trobada entre dues col·leccions és una exposició d’obres que procedeixen de les col·leccions d’art contemporani de la Fundação de Serralves i de la Fundació ”la Caixa”. Ambdues col·leccions, que es distingeixen pels seus importants fons d’art internacional, s’entrellacen a CaixaForum amb una selecció de 23 obres d’artistes portuguesos i espanyols, tot intentant transmetre l’esperit de compromís amb la creació contemporània que comparteixen aquestes col·leccions. Més enllà d’argumentar distincions nacionals, l’exposició se centra en un conjunt d’obres que representen una consistent aportació als plantejaments de l’art en els últims deu anys, i que permeten crear un traçat de relacions temàtiques. Tot i que la varietat de propostes artístiques és notable, totes tenen en comú una relació explícita amb la realitat social actual: la influència de la cultura visual, les relacions humanes, els espais en què habitem… L’exposició reuneix diversos procediments artístics, si bé destaca el predomini del vídeo. Txomin Badiola, Jorge Queiros, Pello Irazu, Rui Toscano, Elena del Rivero, Augusto Alves da Silva, Pedro Mora, Fernanda Fragateiro, Javier Peñafiel, João Onofre, Dora García, Francisco Tropa, Antoni Abad, Miguel Palma, Juan Ugalde, Francisco Queirós, Helena Cabello i Ana Carceller, João Tabarra, Rogelio López Cuenca, Joana Vasconcelos, Martí Anson i Filipa César són els artistes representats en aquesta mostra.

L’exposició Trobada entre dues col·leccions, comissariada per la responsable de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”, Nimfa Bisbe, i el director de la Fundação de Serralves, João Fernandes, es podrà visitar a CaixaForum (av. del Marquès de Comillas, 6-8), del 16 de gener al 25 de abril de 2004.

La selecció d’obres posa en relleu un dels interessos que ha afectat la creació des dels anys noranta, com és el desig d’apropar l’art a la vida contemporània. Un apropament que es distingeix d’altres intents que recull la història de l’art, per emprar el llenguatge propi de la cultura urbana més que el de la tradició de l’art. L’artista entra en la vida real, ja sigui mitjançant una exploració de l’experiència personal o des d’una actitud participativa en els debats socials, polítics i culturals. Els conflictes sobre la globalització, la problemàtica de la identitat i la reivindicació de la diferència, la interacció entre el que és públic i el que és privat, i els problemes socials d’aïllament i alienació han generat un important debat en la nostra societat, del qual l’artista no s’ha volgut excloure. Els seus temes tracten i analitzen els valors socials, la influència de la cultura visual i de masses sobre l’individu, les relacions humanes i els àmbits de convivència, així com els espais que habitem.

Per bé que l’exposició reuneix diversos procediments artístics, destaca el predomini del vídeo. Si la cultura contemporània es troba dirigida per la informació procedent de la publicitat, de les pantalles del televisor o de l’ordinador, no ens pot sorprendre que l’art utilitzi el mitjà que millor sintonitza amb l’expressió de la societat actual. En els últims anys, els artistes han registrat i explorat la penetració de la imatge en la nostra percepció del món, com ha alterat el nostre sentit de l’espai i del temps, i consegüentment el nostre sentit de la realitat. A través de la imatge, la nostra societat ha creat un espai de ficció que fins i tot ha arribat a fer trontollar les nostres creences quant al que consideràvem real.

Les dues col·leccions

La Fundaçao de Serralves és una institució cultural portuguesa d’àmbit europeu que té com a objectiu apropar al públic l’art produït en les últimes dècades a través del Museu d’Art Contemporani de Porto, considerat com el centre més important de Portugal en el seu gènere. Aquest Museu és la seu de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundaçao de Serralves, formada per obres d’artistes portuguesos i estrangers que es mostren en exposicions temporals, col·lectives i individuals.

La Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundaçao de Serralves parteix del canvi que es va produir en la dècada dels anys setanta en el món de l’art, fruit del qual van sorgir múltiples i noves manifestacions artístiques. En aquest sentit, la Col·lecció es va iniciar amb un cicle d’adquisicions que va tenir com a prioritat constituir un nucli històric a partir d’obres realitzades entre els anys seixanta i setanta. Aquesta Col·lecció mostra a través dels seus fons l’evolució de l’art portuguès dels últims anys sense oblidar les propostes artístiques generades en l’àmbit internacional. En aquest sentit, la Col·lecció pretén confrontar l’art nacional i el produït fora de Portugal.

La Col·lecció d’Art Contemporáni Fundació ”la Caixa” és una de les més importants del nostre país en el seu gènere, així com un punt de referència artístic en l’àmbit internacional. Aquesta Col·lecció va començar a formar-se a mitjan dels anys vuitanta i actualment compta amb unes 850 obres de més de 300 artistes que ofereixen una bona síntesi de l’evolució de l’art contemporani internacional. Tot i la diversitat d’artistes de diverses generacions i procedències, la Col·lecció descobreix una sèrie d’arguments visuals i conceptuals que uneixen i relacionen les obres entre si. Precisament, aquesta relació conceptual entre les obres dota la Col·lecció de personalitat pròpia i la converteix en un projecte arriscat i singular.

Els artistes i les obres

Antoni Abad (Lleida, 1956)
Últims desitjos, 1995. Videoprojecció contínua. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
Una projecció zenital de la imatge en contrapicat d’un funàmbul nu, fent equilibris sobre una corda, avançant i retrocedint constantment, captiva l’espectador pel seu suspens i la forta sensació escenogràfica. Sobre la corda fluixa, el titubeig i la insistència es dramatitzen, provocant un tens interrogant sobre una possible caiguda. La sensació de desprotecció, la consciència de la inexistència d’agafadors que produeix Últims desitjos, indueix a la reflexió sobre els riscs i la fragilitat de la vida, així com de la inseguretat de la pròpia pràctica artística i de la mateixa espectadoria de l’art

Dora García (Valladolid, 1965)
La lliçó respiratòria, 2001. Vídeo en DVD, imatge en color, so estèreo, 16′ 18″. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
Dora García ha incorporat el vídeo a la seva pràctica artística, creant obres basades en experiències sensorials i perceptives que generen situacions estètiques de gran intensitat. Aquesta obra planteja la complexa relació entre el poder i la submissió a través de l’entrenament d’una mestra i la seva alumna durant unes lliçons respiratòries.

Juan Ugalde (Bilbao, 1958)
La nau dels bojos, 1992, i Multi Baby, 1992. Tècniques mixta i fotografies sobre tela. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
Multi Baby i La nau dels bojos constitueixen exemples molt clars de la manera de treballar d’aquest artista, que utilitza els recursos del pop i els transforma en estratègies representatives i narratives, posant-les al servei d’una mirada irònica, però àcidament crítica.

Txomin Badiola (Bilbao, 1957)
Somnis d’altres, 1997-98. Construcció en fusta, mobles, reproduccions fotogràfiques, videoprojector i monitor magneto, i dos vídeos en bucle de 2’4″ i 4′ 06″. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
L’obra de Badiola resulta d’un procés de treball caracteritzat per la hibridació i la barreja de diferents llenguatges. Aquest procés integra diversos suports, com el vídeo, l’escultura i la fotografia, així com elements de la cultura popular, com la fotonovel·la, el cine, la televisió, la música de consum i el còmic. El joc formal que Badiola estableix en Somnis d’altres ens condueix a idees relatives a la paranoia, a la masculinitat, a la violència i els seus rituals; idees que neixen de la seva experiència personal i de la seva pròpia consciència social i política.

Javier Peñafiel (Saragossa, 1964)
Maltractament, 1999. Vídeo en DVD, imatge en color, so, 19′. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
Maltractament és una videoprojecció que, com un trompe-l’œil, mostra un panell de flors que a poc a poc és destruït per uns trets. La seva aparent bellesa poètica oculta un costat pervers que ataca el nostre imaginari emocional. El panell de flors desencadena una metàfora directa que empra el mateix parany de la bellesa en què ens agrada creure.

Helena Cabello i Ana Carceller (París, 1963; Madrid, 1964)
Sense títol, 1998. Videoprojecció, imatge en blanc i negre, sense so, 5′ en bucle de 3 hores. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
La parella formada per Helena Cabello i Ana Carceller fa un treball el procés d’elaboració del qual (conceptual i formal) se centra en la noció d’autoria compartida i en consonància amb el que és la vida en parella. Aquesta enigmàtica acció que mostra el vídeo dues mans que excaven sengles sots en la terra per després tapar-los, emprant cada mà la terra treta per l’altra funciona com a metàfora del pensament compartit i la vida conjunta que mira la manera de construir-se i la manera en què és construïda pels altres.

Pedro Mora (Sevilla, 1961)
Lab-1, 1995. Plàstic i materials diversos. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
Lab-1 consisteix en un cubiculum tancat de plàstic blanc, amb visors que permeten veure el seu interior. Dintre del cubiculum les parets del qual estan folrades de gomaescuma a mode de cel·la d’abella hi ha una jaqueta de neoprè, discos de greix, un plàstic vermell i cintes estampades. Tot això il·luminat per un llum fluorescent. Aquesta obra fa referència al concepte d’‘habitacle’ propi de la metròpolis contemporània: espais petits, llogats, asèptics i autònoms, gairebé de supervivència.

Pello Irazu (Andoain, Guipúscoa, 1963)
Sense títol (The Adversary), 1994. Fusta, pintura i cinta adhesiva. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
En els anys noranta, Pello Irazu es dedicà a explorar el món quotidià, prestant especial atenció al contenidor domèstic on ens acomodem diàriament. La forma de la casa i la dels seus objectes comuns (taules, llits, sofàs, murs) és transformada per l’artista en escultures mitjançant un joc de dislocació. Irazu trunca, fragmenta, inverteix o desencaixa l’aparença convencional dels objectes quotidians fins a convertir-los en formes geomètriques i abstractes.

Elena del Rivero (València, 1951)
300 cartes a la mare, 1993-95. Impressió en làser i tècnica mixta sobre paper. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
En els anys noranta, Elena del Rivero va conrear la dimensió autobiogràfica mitjançant sèries de cartes en què la pintura es fonia amb la instal·lació. Aquestes 300 cartes a la mare funcionen en la seva disposició en la paret com un conjunt de petits dibuixos, de textos mecanografiats, de collages, d’objectes, de missives (alguna dirigida a l’artista), d’escrits (alguns cosits o brodats) en anglès i castellà que recullen una infinitat d’aproximacions als sentiments, a les emocions, a vegades al caire d’una mena d’oberta confessió no mancada d’un cantell dur.

Rogelio López Cuenca (Nerja, Màlaga, 1959)
Viure en els pronoms, 1994. Videoinstal·lació sonora de tres monitors. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
Viure en els pronoms forma part d’una sèrie de treballs reunits sota el nom de Home Syndrome (la síndrome de la llar). Es tracta d’un poema en vídeo que tres monitors reprodueixen a ritmes diferents, de manera que el desfasament resultant dóna lloc a combinacions inèdites i a seqüències imprevistes, fins i tot per al mateix autor. En aquest videopoema l’artista ens parla dels somnis i fracassos, de les fantasies i frustracions del nostre intent d’habitar en algun lloc.

Martí Anson (Mataró, 1967)
L’apartament, 2002. Fusta pintada i lacada, vidre. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació ”la Caixa”.
Martí Anson qüestiona la lògica de les coses. L’apartament és una maqueta construïda a escala 1/1 que permet l’entrada de l’espectador. Tot està perfectament determinat: els colors, les funcions dels espais i els seus accessos, els mobles. No obstant això, és precisament la seva distribució poc convencional, basada en l’eficàcia de la funció de cada estança, el que desorienta i incomoda en aquest habitatge.

Francisco Tropa (Lisboa, 1968)
Projecte Casalinho, 1998. Maqueta de fusta de balsa, feltre sintètic. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
Projecte Casalinho presenta a l’espectador el resultat de diverses investigacions fetes per l’artista. Observant els vint-i-cinc cibachromes presentats (tres dibuixos i una maqueta), descobrim un magatzem que va ser emprat com a centre d’observació. En aquest, l’artista va construir un observatori de pluja, un observatori de pols i un observatori d’insectes, i ens transmet en els cibachromes algunes realitats captades des dels mateixos observatoris. La muntanya falsa, estructura adjacent a la construcció del magatzem, funciona com un altre centre d’observació en el qual se’ns convida a descobrir diverses realitats, visibles des de terra.

Filipa César (Porto, 1975)
Sense títol, 2002. Vídeo en color, DVD, sense so, 9′ 16″. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
Al llarg de l’última dècada, aquesta artista ha centrat el seu treball en vídeo en el món de les aparences, explorant la superficialitat. En aquest vídeo filma primers plans a càmera lenta en seqüències llargues, aconseguint una coreografia envoltant de superfícies de colors verdosos i marrons que reconeixem com un paisatge. L’artista explora aquí les possibilitats de la manipulació de la imatge amb un gran efecte d’ampliació. Al final del vídeo, l’artista permet la identificació de la imatge en allunyar la lent de la càmera.

Fernanda Fragateiro (Montijo, 1962)
Casa amb pati, 1997-98. Fusta, teixit, terra, gespa, aigua. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
Casa com Pátio (Casa amb pati) està formada por dues estructures de fusta que sostenen un matalàs de gespa natural i un altre folrat d’una tela amb un disseny inspirat en el quadre inacabat de Piet Mondrian, New York City III. Es tracta d’una peça que sintetitza l’hàbitat modern, i amb la qual l’artista aborda els conceptes d’espai privat com a espai interior i artificial i d’espai públic com a espai natural.

João Tabarra (Lisboa, 1966)
Barricades improvisades, 2001. Projecció en vídeo. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
João Tabarra acostuma a treballar amb imatges impregnades d’un humor corrosiu que posen de manifest una visió de la societat contemporània habitada per personatges i situacions ambigus, al límit del que és plausible. Els seus temes se centren en els problemes de marginació que genera l’economia global. En Barricades Improvisées (Barricades improvisades) es basà en una imatge que ha recorregut el món com a símbol de resistència davant la brutalitat del poder. El vídeo retrata l’artista amb una actitud immòbil i serena, carregant amb diverses bosses de plàstic mentre intenta impedir l’avançament de fileres de carros de supermercat buits, una metàfora sobre el poder econòmic que avança amenaçador com els tancs en la coneguda imatge de la plaça de Tiannamen.

João Onofre (Lisboa, 1976)
Sense títol, 1998. Vídeo, color, so. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
Emprant el suport del vídeo, Onofre planteja escenes paradoxals que remeten a la nostra experiència corporal en relació amb la percepció de l’espai. En aquesta obra, un home i una dona col·locats en els costats oposats de la pantalla travessen l’espai blanc central que els separa, com atrets per un imant, per col·lidir entre si de forma violenta. Les seqüències del vídeo estan pautades pel ritme repetitiu de l’escena.

Rui Toscano (Lisboa, 1970)
Rio de Janeiro, 9 Mai 01, 2002, i São Paulo, 24 Set, 01, 2002. DVD, color. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
Emprant el so, el vídeo i l’escultura en els seus projectes, Toscano va anar construint en la dècada dels noranta una de les obres més consistents i originals sobre la cultura popular urbana dels nostres dies. Les seves obres són treballs de vídeo realitzats per ser visionats en pantalla de plasma. La representació de la gran metròpoli situa São Paulo, 24 Se,. 01, i Rio de Janeiro, 9 Mai 01 entre el record de la postal turística i l’objectivitat inexpressiva d’un registre fotogràfic.

Jorge Queiros (Lisboa, 1966)
Sense títol, 2002. Llapis sobre paper. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
Els dibuixos de Queiros donen vida a un món que se situa en un imaginari surreal, amb figures que són alhora familiars i misterioses. Figures, senyals, llum, elasticitat, gravetat, temps i superfícies dibuixades amb llapis de color s’alternen i es complementen, convidant l’espectador a aturar-se en els seus racons difuminats i les sobtades aparicions de figuracions fragmentades.

Augusto Alves da Silva (Lisboa, 1963)
Quina família més bonica!, 1992. Sis fotografies en color. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
En aquesta obra, l’artista sembla proposar un hipotètic retrat social i psicològic d’una realitat domèstica. Cada una de les fotos mostra una reunió familiar diferent que s’emmarca en una estança de la casa. A primera vista apareixen com a imatges banals, però és l’efecte de sèrie el que atrapa l’atenció de l’espectador. Cada imatge es configura com una seqüència que continua en la següent. L’artista reforça aquesta acció en introduir trampes subtils amb la repetició d’alguns personatges en les diverses reunions.

Miguel Palma (Lisboa, 1964)
Ingeni, 1993. Ferro, alumini i peces d’automòbil. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
L’obra de Palma es caracteritza per la seva heterogeneïtat. Engenho (Ingeni), que ha estat considerada una de las peces emblemàtiques dels anys noranta portuguesos, n’és un exemple. Es tracta d’una obra que realment funciona com a automòbil i que ha fet el viatge de Lisboa a Porto.

Joana Vasconcelos (París, 1971)
Tolerància zero, 1999. Ferro, fusta i PVC. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
Joana Vasconcelos s’apropia d’objectes quotidians la identitat i funcionalitat dels quals altera a través d’operacions que comprenen l’acumulació, la repetició, l’efecte de sèrie, les associacions cromàtiques i la descontextualització. Aquesta peça, formada per una estructura de ferro que subjecta una sèrie d’embuts blaus que han estat taponats amb boles de fusta, projecta una imatge sintètica amb un potent enunciat crític. Tolerància zero es construeix sobre una imatge paròdica que ens remet a una situació antisocial.

Francisco Queirós (Lisboa, 1972)
Frienzenwall#2, 2002. Dibuixos de vinil autoadhesiu i vídeo, color, so, 2′ 30″. Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundação de Serralves.
El treball de Francisco Queirós, freqüentment protagonitzat per personatges del món infantil, troba la seva referència principal en els videojocs i en l’estil propi de les pel·lícules d’animació. En Frienzenwall#2, l’artista crea una paradoxal associació entre l’atmosfera d’innocència del personatge infantil i el seu comportament violent. En una sala que ens remet a una habitació infantil, un monitor sobre el terra reprodueix l’animació del dibuix d’una nena que va trossejant un ninot en forma d’ocell al so d’una cançó popular infantil. Aquesta cançó, entonada per un cor infantil, ens parla del desgraciat final d’una merla que va perdent progressivament els seus membres.

Trobada entre dues col·leccions
Del 16 de gener al 25 d’abril de 2004

CaixaForum
Av. Marquès de Comillas, 6-8
08038 Barcelona

Horari:
De dimarts a diumenge i festius, de 10 a 20 h
Dilluns tancat, excepte festius

Servei d’informació de la Fundació ”la Caixa”
www.fundacio.lacaixa.es
Tel.: 902 22 30 40
info.fundacio@lacaixa.es

Entrada gratuïta

www.fundacio.lacaixa.es