La Caixa

Nikos Navridis (Atenes, 1958) és un dels exponents més destacats de la nova generació d’artistes grecs. Ha representat el seu país en les biennals internacionals de São Paulo (1996), Istanbul (1997), Santa Fe de Nou Mèxic (1999) i Venècia (2001), i ha participat en nombroses exposicions internacionals a Suècia, Corea, Mèxic, Japó i Irlanda.

L’exposició Nikos Navridis, organitzada i produïda per la Fundació ”la Caixa”, es podrà visitar a la Sala d’Exposicions de la Fundació ”la Caixa” de Madrid (C/ Serrano, 60), del 30 de gener al 14 de març de 2004.

Aquesta exposició presenta les obres més significatives dels darrers deu anys de la trajectòria artística de Nikos Navridis. Totes mostren com es perfilen les seves obsessions per l’espai, el cos i el llenguatge.

L’interès de Navridis per l’espai es va desenvolupar durant els seus estudis d’arquitectura. L’obsessionaven la densitat del buit, les diferències entre travessar una cosa i encerclar una cosa, els contrastos entre el que és lleuger i el que és pesant, la tensió entre el que és present i el que és absent. En aquest sentit, entre el 1995 i el 1996, va crear un conjunt d’obres experimentals que s’apleguen sota l’epígraf genèric de The Question of the Age of the Void (El problema de l’antiguitat del buit). A aquell moment pertany la sèrie Drawings (Dibuixos), de 1995, formada per vint-i-dues fotografies en blanc i negre, que recull diversos exercicis en què l’artista prem amb les mans un globus inflat i en modela el volum per crear múltiples configuracions.

Untitled (Sense títol), de 1996, és una instal·lació de la mateixa època, que articula una fotografia i dos objectes: una cadira i un globus. La imatge en blanc i negre presenta un rostre amb la boca oberta. Les mans del personatge retratat estiren amb força un globus instal·lat a l’interior de l’obertura bucal. Aquesta imatge representa per a Navridis “el naixement d’un forat” i proposa un descens escatològic a les profunditats de l’individu. Davant de la fotografia apareix una cadira amb un globus desinflat damunt del seient. El globus buit substitueix el cos absent, i la cadira immòbil és una metàfora del temps paralitzat. Aquesta obra ja escenifica temes i elements que es desenvoluparan en treballs posteriors: el cos humà, el làtex com a substitut de la pell, el globus com a contenidor, l’expansió i la contracció del buit i, darrere de tot això, el temps i les referències al naixement i la mort.

La qualitat estàtica de la fotografia i la fixació del blanc i negre es van transformar en colors i moviment en els dos vídeos d’una altra instal·lació que també du el nom d’Untitled, creada el 1996 per a la Biennal de São Paulo i aplegada igualment dins dels estudis sobre “el problema de l’antiguitat del buit”. Dues germanes bessones inflaven un mateix globus per dues boques situades als extrems. Els rostres de les noies apareixien a l’esquerra i la dreta de la imatge, mentre premien el globus cap al centre. Els seus perfils s’acostaven a través del làtex com si es volguessin fer un petó dins d’un mirall d’aire. Aquesta acció era, alhora, una manera de comunicar-se i de crear una obra comuna. Les lectures sobre la identitat, l’alteritat i el narcisisme se sumen a les de la respiració concebuda com a hàlit per crear una obra d’art.

El 1997, per a la 5a Biennal Internacional d’Istanbul, Navridis va condensar les seves preocupacions d’una manera singular en un nou treball. On Life, Beauty, Translations and other Difficulties (Sobre la vida, la bellesa, les traduccions i altres dificultats) és una instal·lació videogràfica composta per quatre pantalles independents que es van ubicar en una àmplia zona de la Cisterna Yerebatan. Aquesta estructura subterrània, que es va construir en l’època de Justinià aprofitant columnes i capitells de rebuig, servia per proveir d’aigua la ciutat de Constantinoble. Navridis va penjar les quatre pantalles en quatre plans diferents entre el bosc de columnes de la cisterna, amb la qual cosa va crear una atmosfera d’ecos sonors i reflexos lumínics que reverberaven damunt la superfície de l’aigua. En cadascuna de les pantalles apareixia la boca d’una persona que s’esforçava per inflar un globus. En aquestes imatges, preses des de l’interior del globus, els llavis s’assemblen de manera inquietant a un melic i redunden en les metàfores biològiques sobre el naixement. Els quatre protagonistes van ser escollits a l’atzar, cosa que subratlla la voluntat de l’artista d’utilitzar-los com a éssers genèrics. Configuren uns personatges que es mouen en un espai eteri i en un temps suspès. No narren una història sinó que comuniquen uns afectes, unes sensacions i unes emocions que encerclen els espectadors i els tanquen virtualment dins d’aquests globus-úter.

Traps (Trampes) va ser presentada a Estocolm el 1998. En dues pantalles paral·leles apareixen enfrontats els cossos nus d’un home i una dona, els rostres dels quals amb prou feines s’endevinen. Cadascun abraça un globus. Una anàlisi de gènere descobriria clares diferències en la intensitat i el sentit de la seva expressió relacional. Mentre que l’home encercla la massa groga en una abraçada que és alhora protectora i violenta, però extremadament sensual, la dona tradueix la intensitat de la passió en el seu sentit etimològic (en grec pathos significa “sofriment”) i manifesta un inconformisme i una ràbia que acaben fent explotar el globus. Navridis ha afirmat que en aquella obra ell volia expressar el seu propi desig de “ser la mare” i, de fet, les metàfores sobre l’embaràs, la transferència i les dificultats del part tant si és biològic com creatiu tornen a ser-hi presents.

Looking for a Place (Buscant un lloc) va ser creada el 1999 per a la 3a Biennal SITE de Santa Fe, Nou Mèxic (EUA), i representa un altre salt qualitatiu. És una videoinstal·lació de quatre pantalles correlatives que es llegeixen com una frase. Per fer aquesta obra, l’artista va utilitzar un escenari teatral i va convidar els seus actors a deambular-hi. Va fixar unes condicions de partida sobre les quals se superposarien les reaccions d’aquests personatges que, altre cop, són éssers sense rostre, aquesta vegada perquè tenen el cap ficat dins d’uns globus de làtex que fan visible, de l’exterior cap a l’interior, l’esforç enorme de la respiració. La ceguesa dels endevins de l’antiguitat era entesa com a capacitat visionària. La ceguesa dels personatges de Looking for a Place és una barrera, però també una possibilitat de fer emergir les seves veritats existencials. Entre tots, només n’hi ha un que, en un determinat moment, es treu la màscara. És una dona. Els altres s’ofeguen en les seves pròpies respiracions, s’agiten entre expectatives, aïllament i incomunicació. En l’última pantalla, dos personatges caminen i pateixen junts, l’un bufant constantment per omplir d’aire el cap de l’altre, amb una dedicació i una transferència intel·lectual i existencial permanents.

L’any 2003, la invitació a exposar a l’illa d’Egina el va dur a crear una de les seves peces més extraordinàries: With no Hands or When She Leans on Her Own Breath (Sense mans o quan ella es recolza en la seva pròpia respiració). Es tracta també d’una videoinstal·lació. Una sola pantalla recull dues projeccions: a l’anvers destaca una forma negra central sobre el fons blanquinós, tot configurant una bonica composició abstracta. Aquesta forma fosca i orgànica es comença a moure lentament i anem endevinant que és un cos de dona que s’esforça per realitzar alguna tasca. Poc a poc, el globus blanc immens en què està recolzada es va omplint amb la seva respiració tenaç. La composició plàstica canvia i l’esfera translúcida sòlida serveix de contrapunt al cos negre que l’envolta. Al revers, la pantalla mostra zones irisades d’una delicadesa extrema. Corresponen a l’atmosfera del globus filmada per una càmera col·locada al seu interior. En alguns moments, s’endevinen la forma de la boca que l’infla o una línia de saliva. La narració, en conjunt, és tan lenta com l’exercici d’omplir aquest globus immens. Quan la membrana és gairebé a punt d’esclatar, la dona abandona la seva tasca obsessiva i l’aire s’escapa veloç. Llavors, la dona es deixa anar, entre rialles de descans. With no Hands… proposa una reflexió sobre com el subjecte genera un problema, una preocupació, un monstre amb el qual s’hibrida i del qual depèn. Quan està saturat i a punt d’esclatar, decideix abandonar-lo i descansa joiós, ja que s’ha alliberat d’un pes amb el qual ell mateix s’havia carregat. Aquesta és una obra catàrtica, perquè la catarsi parla de les coses sinistres, del dolor, i és a través del plor o de la rialla que culmina el procés terapèutic, seguint una dinàmica que ha trobat en el goig el dispositiu que l’ajuda a continuar.

El treball més recent de Nikos Navridis du el títol de Difficult Breaths (Respiracions difícils), ha estat realitzat l’any 2004 i s’ha materialitzat en una sèrie d’instantànies fotogràfiques que recullen respiracions singulars: un iogui meditant, un joglar del carrer que respira foc, un camperol que bufa entre la pell i la carn d’un animal com si el volgués inflar, un socorrista que fa el boca a boca a una persona ofegada… Aquestes obres són intents de visualitzar accions humanes en què la respiració és extrema, com passa en l’halterofília, una altra de les obsessions de l’artista. La voluntat d’anar més enllà i de captar la proximitat entre la vida i la mort és subjacent en aquests treballs.

Tant per les seves preocupacions conceptuals com per la resolució formal, la producció de Navridis se situa en un context d’aposta continuada per la renovació dels materials, les tècniques i els llenguatges, alhora que normalitza la interrelació entre disciplines i posa l’accent en el caràcter d’actuació i de performance de les seves obres. Nikos Navridis converteix la respiració en un element primordial de la seva obra i mostra que, malgrat la seva fragilitat, pot transmetre múltiples intensitats. Les escenificacions com a estratègia representacional van ser utilitzades des del naixement mateix de la fotografia, però han adquirit des dels anys vuitanta un rol fonamental en les arts visuals. D’altra banda, la ubicació de pantalles en l’espai com a elements sintàctics i plàstics s’ha convertit en un exercici de formalització característic dels anys noranta. Navridis utilitza, doncs, els llenguatges de la seva època i, malgrat que la seva obra no fa referència a cap entorn cultural, social o polític concret, es refereix al temps present i al lloc en què els esdeveniments troben el seu sentit.

L’exposició sobre Nikos Navridis ha estat comissariada per Rosa Martínez. Entre els projectes recents d’aquesta comissària independent destaquen el del Pavelló espanyol de la 50 Biennal de Venècia i l’exposició “© EUROPE EXISTS” presentada al Museu Macedoni d’Art Contemporani de Tessalònica (Grècia), tots dos el 2003. Rosa Martínez havia col·laborat anteriorment amb la Fundació ”la Caixa” com a comissària de les exposicions de la Sala Montcada (durant les temporades 1991-92 i 1997), i com a directora del curs de formació de comissaris “Passió i tedi en l’art contemporani” (1997). Ha estat també cocomissària de Manifesta 1 (Rotterdam, 1996), directora artística de la 5a Biennal Internacional d’Istanbul (1997), de la 3a Biennal SITE de Santa Fe (Nou Mèxic, EUA, 1999) i de la Biennal EVA 2000 (Limerick, Irlanda), a més d’assessora internacional de la 2a Triennal Echigo Tsumari (Japó, 2003).

Nikos Navridis
Del 30 de gener al 14 de març de 2004

Inauguració: dijous, 29 de gener, a les 20.00 h

Lloc: Sala d’Exposicions de la Fundació ”la Caixa”
C/ Serrano, 60 (Madrid)
Horari: de dilluns a dissabte, d’11.00 a 20.00 h; diumenges i festius, d’11.00 a 14.30 h; dimarts, tancat.

Entrada gratuïta

www.fundacio.lacaixa.es