La Caixa

Mentre Europa s’enfonsava en la foscor de l’edat mitjana, a Al-Andalus floria el coneixement. La medicina, l’astronomia, les matemàtiques i la filosofia conflueixen en les ments versàtils dels savis andalusins a la recerca d’una visió global del cel, la Terra i la vida. Còrdova es va convertir, juntament amb Bagdad, en el centre cultural més important del món islàmic, i el coneixement científic va adquirir a l’Espanya musulmana (Al-Andalus), entre els segles IX i XIV, un gran desenvolupament i un notable nivell de perfecció. Hereva del llegat de l’antiguitat, tant del món oriental (la Xina, l’Índia, Pèrsia) com de la Mediterrània egípcia i grecoromana, la ciència aviat va adquirir una empremta islàmica determinant. La revolució científica que va viure Europa durant els segles XV a XVII i que va tenir Galileu, Kepler, Copèrnic i Newton com a figures més representatives, va néixer a Al-Andalus. L’astronomia, la medicina, les matemàtiques, l’enginyeria hidràulica, la botànica i l’arquitectura van ser, entre altres, les disciplines científiques sobre les quals l’Espanya musulmana va irradiar influència i magisteri a la resta de la Península i a Europa. La ciència en el món andalusí recorre, amb l’enfocament científic més rigorós, l’atmosfera que va envoltar savis andalusins com Ibn Ruixd (Averrois), Abu al-Qassim al-Zahrawi (Abulcasis), Maslama al-Majriti i Abu Ishaq Ibrahim ibn Yahyà (Azarquiel), els quals, en compliment de l’axioma islàmic (hadit) «busca la ciència des del bressol fins a la sepultura», van contribuir d’una manera essencial al desenvolupament del coneixement científic.

L’exposició La ciència en el món andalusí, organitzada per la Fundació ”la Caixa” amb el comissariat de la Fundació de Cultura Islàmica, i en la qual col·labora l’Ajuntament de Còrdova, es podrà visitar a l’envelat instal·lada a la Glorieta de las Tres Culturas de Còrdova, del 2 de desembre de 2004 al 16 de gener de 2005.

La ciència en el món andalusí es divideix en cinc escenaris expositius: una recreació inspirada en la Sala Rica de Madinat al-Zahra; un observatori astronòmic; una biblioteca, estudi mèdic i laboratori d’alquímia; un jardí botànic, i la recreació del taller d’un alarif de Granada. L’exposició acaba amb un àmbit destinat a oferir al visitant informació sobre la ciència i la tecnologia andalusines per mitjà d’elements interactius, reproduccions científiques, maquetes, gràfics i audiovisuals.

L’ostentació del poder califal
Aixecada a 8 quilòmetres de Còrdova pel califa omeia Abderraman III l’any 936, la ciutat-palau de Madinat al-Zahra va trigar un quart de segle a construir-se i es va convertir en una de les representacions més notòries de l’esplendor andalusina. La cort del califa es va traslladar a aquest lloc, envoltada d’una petita ciutat de serveis per atendre’n la defensa i el manteniment.
Per tal d’aprofitar les condicions naturals excepcionals que oferia el territori, la part més alta de la ciutat es va destinar a fortalesa o alcàsser califal, a la mitjana es van situar les sales administratives o burocràtiques, i a la més baixa es van erigir la mesquita i el soc.
A dins de la mesquita, la Sala Rica va materialitzar l’expansió sociopolítica a què havia arribat al segle X l’Espanya musulmana. La grandiositat de la seva arquitectura, amb una profusa decoració d’ataurics (entrellaçats vegetals), conferia a la sala una magnificència que va sorprendre cortesans, diplomàtics i polítics de totes les latituds. A l’exposició es pretén transmetre aquesta esplendor per mitjà d’una recreació inspirada en la Sala Rica.

L’astronomia, ciència de l’orbe celeste
L’astronomia, la ciència de l’orbe celeste (ilm al fayak), va tenir un desenvolupament excel·lent en la cultura andalusina. La fixació de les hores de les pregàries, el càlcul del calendari lunar, la tradició dels àrabs preislàmics d’observar el cel i l’orientació de les mesquites cap a la Meca justificaven aquest grau d’interès. El llegat dels astrònoms andalusins inclou, al costat de notables recopilacions dels sabers astronòmics (Taules de Sindhind) i del nom de les nombroses constel·lacions i estrelles que van descobrir (Altair, Aldebaran o Mizar), el desenvolupament dels astrolabis i l’esfera armil·lar.
L’astrolabi permet determinar la posició d’un astre en mesurar-ne l’altura damunt l’horitzó, de manera que es pot comprovar el seu moviment. L’esfera armil·lar, considerada la representació més antiga de l’univers, és un instrument d’observació que s’utilitza per determinar les coordenades celestes dels astres. El nom prové del llatí armilla (braçalet) i consta de dos anells fixos (armil·les), l’horitzó i el meridià, i diverses armil·les mòbils al voltant d’una petita esfera o punt central (la Terra).
Gràcies a la utilització d’aquests instruments, savis andalusins com Maslama al-Majriti, Abu Ishaq Ibrahim ibn Yahyà (Azarquiel), Ibn Jahhaf i Abu Marwan d’Écija van aportar importants coneixements que, posteriorment, van permetre a Copèrnic i Kepler posar les bases per substituir el model geocèntric, profundament arrelat fins llavors, pel paradigma heliocèntric.
L’interès per les matemàtiques va ser paral·lel a Al-Andalus al cultiu de l’astronomia. Al món islàmic devem l’ensenyament dels nombres utilitzats actualment a Occident, importats de la cultura hindú i, sobretot, l’existència del número 0. L’aritmètica, l’àlgebra, la trigonometria i l’algoritme (terme derivat d’Al-Hwarizmi, el seu inventor) com a mètode de càlcul formen part de l’herència andalusina en el camp de les ciències exactes.

Medicina i alquímia
L’islam va desenvolupar al començament una medicina natural de tipus preventiu basada en recomanacions per a la salut. A partir del segle IX, no obstant això, la traducció d’obres mèdiques a la Casa de la Saviesa de Bagdad va fer possible que sorgissin grans metges, cultivadors d’un saber integral.
Entre els compendis més destacats del segle X cal esmentar el Llibre de la generació del fetus d’Arid Ibn Said, font referencial en pediatria i obstetrícia, i el Tasrif d’Abu al-Qassim al-Zahrawi (Abulcasis), un tractat de trenta volums l’últim dels quals, dedicat a la cirurgia, aportava 200 dibuixos d’instruments quirúrgics com la xeringa, les tisores i el fòrceps.
La tradició mèdica andalusina va continuar amb la dinastia Ibn Zuhr de metges sevillans, de la qual va sobresortir Avenzoar, especialista en dieta alimentària. El cordovès Ibn Ruixd (Averrois), metge i filòsof, va desenvolupar mètodes experimentals d’observació i va aportar a la medicina les teories aristotèliques, i el granadí Ibn al-Jatib va descobrir les vies de contagi de la pesta, amb la qual cosa en va iniciar la prevenció.
El desenvolupament de la farmacologia, l’òptica i l’oftalmologia (en la qual van destacar Al-Quti Llibre de l’ull i Muhammad al-Gafiqui ─Guia de l’oculista─) mereixen un esment especial dins l’estudi de la medicina.
Al costat d’aquesta disciplina, destaca també l’atenció que els àrabs van prestar a disciplines habitualment reprovades per l’ortodòxia, com ara l’astrologia, l’alquímia i la màgia. Als laboratoris d’alquímia, un dels quals es reprodueix en l’exposició, es van cultivar la recerca de la pedra filosofal i les tècniques de transmutació dels metalls en or.

L’agricultura i l’enginyeria hidràulica
Al-Andalus va saber unir a la tradició agrícola mediterrània els coneixements adquirits pels àrabs a l’Índia, Pèrsia, Mesopotàmia, Egipte i, sobretot, de l’agricultura nabatea de la regió siropalestina. El desenvolupament d’aquests sabers, l’augment de la producció i un repartiment equitatiu de l’aigua van generar l’esplendor agrícola andalusina, coneguda com a Revolució Verda. Moreres, diverses varietats de cítrics, magraners, palmeres de dàtils i plàtans van ser algunes de les noves espècies que es van introduir a la Península en aquesta època.
El Llibre de l’agricultura nabatea d’Ibn Wahsiya i el Tractat de l’agricultura d’Abu al-Jayr, en el qual l’autor aplega coneixements sobre les èpoques de plantació, les plagues, la influència lunar en les plantes, les podes, els empelts i els cultius com l’arròs, el lli i la palmera, són dos dels compendis més destacats.
L’enginyeria també va contribuir a l’expansió de l’agricultura. La infraestructura romana de regadius, en retrocés des del segle VIII, va ser restaurada pels musulmans amb força cura. A partir d’aquí, la societat andalusina va teixir una xarxa excel·lent de sistemes de captació d’aigua, conduccions i canals subterranis destinats al regadiu agrícola i al proveïment urbà. A base d’extenses xarxes de sèquies, braçals i regadores, repartien als diferents predis l’aigua aturada als assuts i retinguda a les basses, que s’havia extret prèviament de pous i rius amb grans sínies fluvials de corrent i altres de petites de tracció animal.

La construcció de l’Alhambra
A partir de l’assimilació de les influències orientals de Síria i Mesopotàmia, els alarifs (mestres d’obra) andalusins van aprendre la tècnica dels mosaics i la decoració musivària, antecedents de l’art de l’alicatat de rajola que van aplicar posteriorment a sòcols i parets.
El domini de la geometria i l’aritmètica va ser clau per arribar a aquests èxits arquitectònics, habitualment enriquits amb efectes tridimensionals aconseguits gràcies a una sàvia utilització de l’aigua i la llum. L’ús de pautes geomètriques en el disseny dels alicatats, el protagonisme de les llegendes cosmològiques i els mocàrabs de les voltes (alvèols esfèrics i prismàtics de guix o de fusta) van ser algunes de les tècniques més famoses.
El Pati dels Lleons de l’Alhambra, una de les sales del qual en construcció es recrea a l’exposició, constitueix potser la mostra més emblemàtica de la riquesa ornamental andalusina. El punt culminant de l’estança, amb 124 columnes i 11 tipus d’arcs, és una font central formada per dotze lleons de les boques dels quals brolla aigua. Els quatre laterals de l’estança donen cadascun a una sala. La Sala dels Mocàrabs i la dels Reis acollien festes diürnes, mentre que les de les Dues Germanes i d’Abencerrajes eren l’escenari de reunions nocturnes.
Les mostres de l’instrumental utilitzat i els fragments d’alicatats i mocàrabs, de la mateixa manera que els fulls de càlcul que es feien servir per aconseguir la perfecció decorativa, són alguns dels objectes, imprescindibles al taller d’un alarif, que s’hi exhibeixen.

Àmbit informatiu
La informació sobre els avenços científics i la tecnologia del món andalusí es concentra a l’últim àmbit de l’exposició. Aquí el visitant podrà aprofundir en el funcionament d’instruments científics, la tecnologia hidràulica, les tècniques de construcció i les receptes mèdiques, entre altres.
Una recreació de la Clepsidra de les Gaseles (s. XI), un divertit rellotge d’aigua els recipients del qual s’omplen alternativament alhora que provoquen una seqüència de moviments en una sèrie de figures que protagonitzen una escena de palau, és una mostra de la sofisticació tecnològica del món andalusí.

La ciència en el món andalusí
Del 2 de desembre de 2004 al 16 de gener de 2005

Inauguració: dimecres 1 de desembre de 2004 a les 18.30 h

Lloc: Envelat instal·lat a la Glorieta de las Tres Culturas (davant l’estació de RENFE)
Plaça Glorieta de las Tres Culturas, s/n
14011 Còrdova

Informació: Tel. 902 22 30 40

Horari:
De dimarts a divendres, de 12 a 14 h i de 18 a 21 h
Dissabtes, diumenges i festius, d’11 a 15 h i de 17 a 21 h
Dilluns, tancat
Dies 24, 25 i 31 de desembre de 2004 i 1 de gener de 2005, tancat

Visites escolars: convenir prèviament al telèfon 957 49 99 39

Entrada gratuïta

www.fundacio.lacaixa.es