La Caixa

Sala d’art o simplement sala? L’artista suïssa Zilla Leutenegger (Zuric, 1968) ha convertit la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” en un apartament. Millor dit, en el dibuix d’un apartament que proposa un joc d’ambivalències. Realitat o ficció? Un despatx, un passadís i una sala conviden l’espectador a convertir-se en transeünt i a passejar per estances les projeccions i els dibuixos de les quals recreen la nova arquitectura del lloc. Somni i realitat, el món de la infància i el dels adults, esperances però també somnis frustrats, esperes i possibles promeses s’entrellacen en aquesta passejada poètica i onírica. Amb el títol Wishful thinking – Pures il·lusions, aquesta instal·lació a escala real forma part de Res / Alguna cosa passa, el nou cicle d’exposicions de la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” comissariat per Fabienne Fulchéri i Martí Manen. El cicle, que es proposa enfrontar l’espectador a situacions estranyes en les quals esperarà uns fets que mai no arribaran a tenir lloc, es va inaugurar a l’octubre amb l’obra New gravity, d’Annika Larsson (Estocolm, 1972). Així mateix, també hi participaran els artistes Job Ramos (Olot, 1974), del 25 de febrer al 10 d’abril de 2005; Renaud Auguste-Dormeuil (Neuilly-sur-Seine, 1968), del 21 d’abril al 5 de juny; i David Bestué (Barcelona, 1980) i Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973), del 17 de juny al 31 de juliol.

Wishful thinking – Pures il·lusions, de l’artista Zilla Leutenegger, es podrà veure a la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” (Montcada, 14), entre el 22 de desembre de 2004 i el 13 de febrer de 2005.

El visitant que entri a l’«apartament» de Zilla Leutenegger hi descobrirà un univers familiar, però també estrany. L’artista s’ha apropiat l’espai de la Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa” i l’ha transformat en un habitatge: un despatx, un passadís i una sala formen l’estructura del recorregut. Cadascuna de les estances està habitada per projeccions (diapositives i vídeos) i dibuixos que donen vida a l’arquitectura. Accions mínimes, situacions d’espera i gestos es repeteixen dins d’aquests espais. D’aquesta manera, la narrativitat se substitueix amb una seqüència de gestos que omplen i defineixen un pas del temps peculiar.

Tots els elements, extrets de la vida quotidiana, són familiars i identificables, però també sembla que pertanyin al món dels somnis i dels contes. És el cas de la dona que escriu els seus desitjos tal com ho faria un nen quan s’acosta Nadal. La fragilitat del dibuix i la fugacitat de la projecció creen la sensació que es tracta d’un miratge i que, de la mateixa manera que un somni, es pot esvair en qualsevol moment. Aquesta trobada entre el somni i la realitat, entre l’univers de la infància i el dels adults, és un tema recurrent en les obres de Zilla Leutenegger, però en aquesta instal·lació a escala real adquireix una nova dimensió. Així, l’artista guia l’espectador per una passejada poètica i onírica en la qual es barregen la ficció i la realitat, les esperances i els desitjos frustrats, les esperes i les possibles promeses.

El llenguatge, que ocupa un lloc central en els treballs de Zilla Leutenegger, també és un element omnipresent en aquesta obra. Tots els desitjos s’«encarnen» alhora en l’escriptura i en el so: són pronunciats per la mateixa artista i omplen tot l’espai de l’exposició.

ZILLA LEUTENEGGER (Zuric, 1968)

Zilla Leutenegger és un dels personatges principals de les seves obres, però les seves aparicions, en lloc d’informar l’espectador sobre una intimitat feta d’anècdotes, construeixen un món situat en el límit de la realitat i la ficció. L’ús combinat del vídeo i dels dibuixos dota la imatge d’una condició híbrida que li obre les portes d’un imaginari fantàstic i fantasmagòric. El fil de la narració no es proposa guiar l’espectador cap a un final tranquil·litzador, sinó que serpenteja i es perd per camins desconeguts. Amb la imatge dels moments que figuren d’una manera recurrent en el seu treball, l’artista es riu del temps i de l’espai, alhora que privilegia els instants de fràgil equilibri i de pausa en què l’encís es pot trencar en qualsevol moment. Aquestes situacions es poden considerar moments d’espera, de desig i de tensió per arribar a un altre lloc, però també es poden valorar per allò que són: una interrupció en el transcurs embogit del temps.

Wishful thinking – Pures il·lusions
Del 22 de desembre de 2004 al 13 de febrer de 2005

Inauguració: dimarts 21 de desembre, a les 20 h

Sala Montcada de la Fundació ”la Caixa”
Montcada, 14
08003 Barcelona

Horari:
De dimarts a dissabte, d’11 a 15 h i de 16 a 20 h
Diumenges i festius, d’11 a 15 h

Informació: Tel. 902 22 30 40

Entrada gratuïta

Més informació: www.fundacio.lacaixa.salamontcada