La Caixa

– La publicació analitza la regulació de la immigració i tracta els aspectes més rellevants del règim jurídic: l’arribada, els permisos de treball i residència, les infraccions i sancions, i els drets.

– Examina les lleis i normes generals sobre immigració que existeixen als principals Estats d’Europa, a més de la normativa de la Unió Europea.

– L’estudi, en el qual han intervingut professors de vuit països europeus, ha estat coordinat per Eliseo Aja, catedràtic de Dret Constitucional, i Laura Díez, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.

El tema de la immigració ja s’ha analitzat en quatre volums més de la Col·lecció d’Estudis Socials de l’Obra Social de ”la Caixa”, sobretot perquè constitueix un fenomen nou al nostre país i, per aquest motiu, és poc conegut i estudiat. Precisament, atès que es tracta d’una temàtica social recent, la Col·lecció es va inaugurar el 1999 amb el títol La immigració estrangera a Espanya.

No hi ha cap dubte que la immigració ha estat el fenomen social més important durant els últims anys a Espanya, però no sempre se n’extreuen les conseqüències i, sovint, s’observa una certa improvisació a l’hora de regular-la. Aquest llibre pretén contribuir a la reflexió a través de l’examen de les lleis sobre immigració dels principals països d’Europa (Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Suïssa, Regne Unit i Espanya), i també de les normes de la mateixa Unió Europea. El conjunt dels estudis permet apreciar algunes diferències importants entre Espanya i els Estats amb més experiència i, de la mateixa manera, ajuda a formular algunes condicions generals per a la política d’immigració a Espanya, sense oblidar que les solucions en aquest àmbit mai no resulten fàcils.

En primer lloc apareix la conveniència d’elaborar una estratègia legislativa a mitjà i llarg termini a Espanya, perquè durant els últims anys no només hi ha hagut un excés de canvis legals (dues lleis l’any 2000, un reglament general el 2001, dues noves lleis el 2003, un reglament general el 2004), sinó que han mancat línies clares i ha sobrat improvisació. N’hi ha prou d’esmentar les nombroses regularitzacions dutes a terme pel Govern, tant del Partit Popular com del PSOE; l’anul·lació de moltes normes reglamentàries per part dels tribunals; els canvis en les polítiques de visats; i la feblesa inicial del contingent, a més de la seva contraposició al sistema general. La multiplicació de regularitzacions extraordinàries que hi ha hagut els últims anys ha estès la idea que, a Espanya, les vies legals per obtenir les autoritzacions de treball i residència són secundàries, i que l’important és entrar al país, perquè després s’acaben aconseguint tots els permisos. Aquesta exageració contribueix a la proliferació de la immigració irregular i només la consolidació d’una política seriosa a mitjà i llarg termini podrà reduir l’entrada il·legal d’immigrants.

Lògicament, l’elaboració d’una estratègia a llarg termini parteix de la premissa que qualsevol Estat pot controlar els fluxos de població i que la necessitat de nova mà d’obra –derivada del desenvolupament econòmic– ha de ser el criteri principal per regular la immigració. Com en altres àmbits, les institucions han de valorar de manera periòdica el volum i les característiques dels treballadors que el país necessita. Però les mateixes institucions que decideixen el flux d’aquests treballadors han de garantir un tracte digne i sense discriminacions per als nouvinguts, que cobreixi totes les seves necessitats personals i familiars.

En segon lloc, sembla que no s’aconseguirà una estratègia coherent a llarg termini si no hi ha un consens bàsic entre els principals partits polítics pel que fa a la legislació i les grans línies de la política d’immigració, que exclogui el debat sobre aquest tema de les polèmiques electorals i les polítiques partidistes, perquè no es tracta d’un problema polític, sinó d’un fenomen social. Convindria substituir la dinàmica actual d’alternança legislativa, impulsada pels dos grans partits, per una legislació àmpliament acceptada, que només es reformés per consens. S’ha de reconèixer que no sempre hi ha hagut acord en els països estudiats, i quan aquest s’ha assolit, no sempre ha durat. No obstant això, en el nostre cas la necessitat de consens és més gran perquè la immigració s’ha multiplicat en molt pocs anys, fet que ha generat reaccions en diferents àmbits socials. En tot cas es requereix, naturalment, el màxim respecte al principi de legalitat, la reducció dels espais d’arbitrarietat existents i algunes reformes bàsiques de l’ordenament jurídic, per tal que l’acord bàsic entre partits respongui al principi democràtic. Tot i que sembla difícil, aquesta condició és indispensable per aturar l’espiral de desconfiança i els brots de xenofòbia que s’estan desenvolupant amb les polítiques actuals i també per plantejar obertament els problemes de convivència que poden sorgir entre costums i cultures diferents.

Una de les lliçons més clares del llibre és la conveniència de tractar la immigració des de totes les instàncies polítiques, de manera coordinada, integrant l’actuació de l’Estat amb les activitats de les Comunitats Autònomes i els ens locals, que són, en gran mesura, les institucions que tracten més directament amb la població afectada, tant autòctona com estrangera, sense disposar dels mitjans necessaris. Les experiències d’Alemanya i Suïssa apareixen, en concret, com a exemples d’orientació per a les tasques que poden dur a terme les comunitats autònomes. Aquestes ja s’encarreguen de sectors tan decisius com ara l’educació, la sanitat, l’habitatge i els serveis socials, però ho fan sense un marc legal adequat i, sobretot, amb deficiències greus de coordinació entre les diferents institucions. La situació de molts municipis encara és més delicada, perquè es troben directament amb els problemes de la població nouvinguda sense comptar amb la cobertura legal i el finançament adequats.

L’experiència de bona part dels països estudiats passa per elaborar acords i convenis amb els governs dels principals països de procedència de l’emigració que arriba a Espanya, en els quals es tinguin en compte tots els aspectes del procés, des de la contractació en origen fins al compromís d’acceptació franca dels nacionals expulsats, i que incloguin, evidentment, programes de desenvolupament conjunt que també permetin millorar la societat d’origen. Alemanya destaca per l’oportunitat de les iniciatives i el volum dels acords assolits pels Estats generadors d’immigració. No obstant això, la resta de països han pres el mateix camí i, en el nostre cas, el nombre i la importància dels convenis signats per Espanya són molt inferiors.

Naturalment, un dels aspectes més importants i nous que es tracten en aquest estudi és l’inici de l’aplicació de la normativa de la Unió Europea, que té competències en aquesta matèria des del Tractat d’Amsterdam. En gran part dels Estats europeus, els problemes són semblants però les normes comunitàries aprovades fins ara resulten molt generals, i deixen l’adopció de mesures concretes pràcticament a criteri dels Estats. Encara són més importants les reticències dels Estats davant l’aprovació de polítiques públiques comunitàries, que en alguns àmbits resulten imprescindibles, ja que les necessitats superen clarament la dimensió dels Estats. Tanmateix, aquestes polítiques es presenten com una amenaça a l’últim reducte de sobirania estatal, les decisions sobre els estrangers.

L’estudi d’aquests països suggereix, a més, propostes per a reformes legislatives en molts aspectes concrets (el control judicial immediat de les expulsions, el permís precari per als expulsats que continuen en el país, l’eficàcia dels contingents, l’aprovació d’instruccions administratives generals per evitar l’arbitrarietat, etc.), però són qüestions més tècniques que superen els límits d’aquesta explicació.

Aquestes serien algunes idees bàsiques que inspira la lectura de l’estudi sobre la regulació de la immigració en els Estats europeus més propers, però és indubtable que cada país té les seves pròpies tradicions i el seu caràcter i no es tracta de seguir mecànicament cap mètode (a més, tots també tenen punts febles), sinó de reflexionar sobre altres legislacions per tal d’aprendre de l’experiència d’altres països propers que han viscut abans unes situacions semblants.

Edició electrònica disponible per Internet: www.estudios.lacaixa.es