La Caixa

Si hi ha alguna cosa que diferencia els humans de la resta d’éssers vius és la capacitat per crear art. D’altra banda, la música i la ciència tenen una gran diversitat de facetes en comú. El fenomen musical inclou les matemàtiques. No hi ha música sense física (el so és una ona). La bioquímica, la fisiologia o la psicologia expliquen la naturalesa del seu gaudi. La tecnologia fa possible la fabricació d’instruments que, com el violí, constitueixen veritables obres d’enginyeria… El fet musical inclou qualsevol de les disciplines científiques modernes. Una aproximació a la música des de la ciència no li treu gens d’emoció. Al contrari, enriqueix amb nous matisos la llibertat de qui la crea, qui l’interpreta i qui l’escolta.

CosmoCaixa, el museu de la ciència de l’Obra Social de ”la Caixa” a Madrid, inaugura el dimecres 25 de maig l’exposició música… més música!, un harmònic recorregut per una de les manifestacions artístiques més universals sota la batuta de la ciència. La col·lecció d’escultures sonores dels germans Baschet –capaces d’emetre sons harmònics a partir dels objectes més insospitats–, una trompa de més de 150 metres de llargada, el taller d’un lutier, una col·lecció d’instruments musicals de tots els tipus, un recorregut per les cançons de bressol d’arreu del món i una infinitat de mòduls interactius i experiments que expliquen des de la transmissió del so a través de les ones fins al funcionament de l’oïda humana són algunes de les propostes de l’exposició.

El so és la sensació auditiva que produeix el fenomen físic originat per les vibracions dels cossos. A diferència del soroll, format per vibracions irregulars que confonen aquesta sensació, el so harmònic està determinat per la regularitat de les seves vibracions.

Aquestes vibracions, que es propaguen en forma d’ona fins a la nostra oïda, es transformen en impulsos nerviosos que s’envien al cervell. Però… tots els cervells processen igual el so? Si observem imatges del cervell obtingudes mitjançant ressonància magnètica funcional podrem trobar la resposta a aquesta pregunta. Les regions del cervell que s’estimulen en la percepció i la interpretació dels sons no són les mateixes en persones que tenen una formació musical diferent.

música… més música! explica a CosmoCaixa quines zones del nostre cervell s’activen quan gaudim d’un so o suportem un soroll, a partir de mòduls interactius i audiovisuals.

El sentit de l’oïda

L’oïda humana és un aparell capaç de captar i transmetre sons que oscil·len entre els 20 i els 20.000 hertz (cicles per segon). El seu funcionament és senzill. L’orella externa –pavelló auditiu, canal auditiu extern i timpà– capta les vibracions de l’aire i les adreça cap al timpà, una membrana que vibra amb la mateixa freqüència que l’ona entrant. En l’orella mitjana –estrep, enclusa i martell–, el timpà transmet la vibració a una cadena d’ossets que la porten fins a l’orella interna –finestra oval, còclea o caragol i membrana basilar.

El fet que la finestra oval sigui entre 20 i 30 vegades més petita que el timpà dóna lloc a una amplificació que arriba a augmentar entre 40 i 90 vegades la pressió de l’ona que arriba al timpà. Aquesta ona de pressió es propaga dins la còclea a través d’uns petits cilis situats en la seva superfície, les deformacions elàstiques dels quals estimulen les terminacions dels nervis auditius. Els senyals de tipus elèctric que es generen així s’envien al cervell perquè els interpreti i es converteixin en una sensació sonora.

L’exposició proposa, entre les seves vitrines, diferents experiments que permeten apreciar i comprendre la funció de cadascuna de les parts del nostre aparell auditiu.

Les propietats del so

El so és la sensació auditiva que produeix la vibració dels cossos transformada en ones de pressió. La música és un so format per la superposició i successió d’altres de més elementals, anomenats notes. En cada nota es poden definir tres propietats: el to, el timbre i la intensitat. La superposició de notes defineix l’harmonia i la seva successió en el temps, el ritme.

– La freqüència o to es defineix com la inversa de la longitud d’ona. Com més llarga, menys freqüència. Els sons es classifiquen de major a menor freqüència en aguts i greus. La freqüència es mesura en hertz (hz). El rang perceptible per l’ésser humà oscil·la entre els 20 i els 20.000 hz.

– La intensitat d’un so depèn de l’amplitud d’ona. La nostra oïda percep sons amb intensitats a partir de 10-12 watts/m2. El llindar del dolor se situa en 1 watt/m2. Es mesura a partir d’una escala logarítmica que pren com a base el decibel (db) en la qual 0 decibels seria el so més dèbil audible per l’ésser humà i el llindar del dolor s’estima en 120 db.

– El timbre està determinat per la forma de l’ona i, més concretament, per l’anomenada distribució d’harmònics o ones que vibren en freqüències que són múltiples de l’ona principal. Les dues variables sobre les quals el timbre ens proporciona informació són la qualitat i la complexitat del so.

música… més música! proposa al visitant comprendre les tres propietats bàsiques de qualsevol so i combinar-les al seu gust a partir de mòduls interactius.

Els instruments musicals

Al llarg de tota la història, l’ésser humà ha fet servir una gran varietat d’elements per produir sons. Els primers instruments, fabricats o adaptats per l’home, es van fer a partir de materials naturals com ara la pedra, la fusta, els ossos o la mateixa pell dels animals. S’han trobat flautes d’os del paleolític i el neolític. Van ser característics de l’edat del bronze alguns dels primers instruments construïts en metall, entre els quals destaquen els corns, precursors de trompes i trompetes. Quatre mil anys abans de Crist, els sumeris a Mesopotàmia ja tocaven, entre altres instruments, la lira, l’arpa i un bon nombre d’instruments de percussió.

La primera classificació coneguda dels instruments musicals es va fer a la Xina el segle V aC, i es basava en el material amb el qual estaven construïts: metall, fusta, bambú, pedra, fang, seda, etc. Posteriorment, la divisió clàssica els va agrupar en tres famílies: vent, corda i percussió. A principis del segle XX, els musicòlegs Curt Sachs i Erich Hornbostel van establir cinc grans classes d’instruments, cada una de les quals es troba àmpliament representada en l’exposició:

– Cordòfons: el so es produeix mitjançant una o diverses cordes en tensió, per exemple, les guitarres.
– Aeròfons: El so procedeix de la vibració de l’aire que contenen o que envolta els mateixos instruments. És el cas de les flautes, les harmòniques o els clarinets.
– Idiòfons: Estan formats per materials naturalment sonors. Se subdivideixen en puntejats, sacsejats, fregats, raspats, i inclouen, per exemple, el xilofon o les maraques.
– Membranòfons: El so és conseqüència de la vibració d’una o més membranes tensades sobre un cos o marc. Són, bàsicament, els tambors.
– Electròfons: El so es produeix mitjançant corrents elèctrics. Se solen subdividir en instruments mecanicoelèctrics i radioelèctrics (a partir d’oscil·lacions elèctriques).

No obstant això, no hi ha cap instrument musical més versàtil que la mateixa veu humana. La capacitat de modificar la forma de totes les cavitats de ressonància, especialment de la boca, fa que la nostra veu pugui abastar un ampli espectre de freqüències, intensitats i timbres. Podem produir una veu nasal, engolada, aflautada…

L’aire expirat procedent dels pulmons ascendeix per la tràquea fins a la laringe, on es troba amb les cordes vocals. Aquestes vibren al seu pas i produeixen un to fonamental. Les cavitats bucal i nasal actuen com a caixes de ressonància provocant els tons secundaris que caracteritzen els diferents sons. La forma i la mida que adopten els òrgans mòbils (els músculs, la llengua i els llavis) aporten els darrers matisos.

Una obra d’enginyeria

música… més música! dedica una atenció especial al violí, una veritable obra d’enginyeria on cadascuna de les peces està pensada per aconseguir el millor so possible. Tots els elements que el formen es fabriquen amb un tipus de fusta diferent i tots són importants. L’ànima, un petit cilindre que uneix les tapes superior i inferior, és bàsica, per exemple, per tal que la vibració es transmeti a tot l’instrument.

El procés de construcció d’un violí de manera artesanal no ha experimentat cap variació important des de fa diversos segles. Es considera que el grau màxim de perfecció en aquest art el van assolir els mestres lutiers que van treballar a Cremona durant els segles XVII i XVIII. Entre ells, destaquen noms com ara Stradivarius –el secret del qual es deia que eren els vernissos–, Guarnerius, Amati o Guadagnini.

Entre els intèrprets, els grans virtuosos del violí són, possiblement, els músics més valorats. Fins a l’actualitat han arribat ecos del mestratge de Paganini, un dels seus intèrprets més cèlebres, malgrat que la història no ens hagi deixat cap enregistrament que confirmi el mite. També han destacat en èpoques més recents Jascha Heifetz (1901-1987), Zino Francescatti (1902-1991), David Oistrakh (1908-1974) o Yehudi Menuhin (1916-1999)

L’art sonor

Amb l’arribada de les avantguardes, les fronteres entre les diferents disciplines artístiques estan cada vegada més difuminades. A mitjan dècada de 1950, els germans francesos François i Bernard Baschet, un enginyer acústic i un músic, van fusionar art i escultura en el disseny d’una prodigiosa col·lecció d’instruments-instal·lacions que, amb el pas del temps, s’ha convertit en un dels exponents més importants de l’art sonor.

Les instal·lacions dels germans Baschet, capaces d’emetre sons harmònics d’allò més diversos i a partir dels instruments més insospitats, han recorregut alguns dels museus d’art més prestigiosos del món, entre els quals figuren el Guggenheim o el MOMA de Nova York. La seva col·lecció s’exhibeix a CosmoCaixa perquè els visitants de música… més música! en gaudeixin des del punt de vista visual i acústic com a final de l’exposició.

Exposició: música… més música!
Inauguració: dijous 25 de maig de 2005; 19.30 h

Lloc: museu de la ciència CosmoCaixa Madrid
Adreça: Pintor Velázquez, s/n. 28100 Alcobendas. Madrid
Horari: de dimarts a diumenge, de 10 a 20 h
Entrada general: 1 – 3 euros
Telèfon d’informació: 91 484 52 00

Més informació: www.fundacio.lacaixa.es