La Caixa

“És molt probable que d’aquí a cinquanta anys els quadres que he aconseguit reunir ja no tinguin cap interès. Però el que no es podrà esborrar és el que he fet amb la meva vida: el meu destí fabulós. El que he arribat a ser, a partir del no res, sense cultura, sense fortuna. Tots aquells que he conegut, tots els que he tractat. D’això, sí que n’estic orgullós”, va dir Jean Planque, però es va equivocar en el primer punt. Una de les mostres més reveladores de la qualitat del conjunt d’obres que va reunir l’artista és l’interès i l’admiració que encara avui desperta entre els grans coneixedors de la pintura del segle XX. Conservadors de museus i historiadors de l’art comproven cada dia l’excepcional qualitat de la mirada d’aquest afeccionat amb un “ull” que va ser temut i admirat en vida.

La relació entre Jean Planque i el galerista Ernst Beyeler es va iniciar el 1954. A la primeria de l’estiu d’aquell mateix any, el pintor Walter Schüpfer va aconsellar Beyeler que anés a veure Planque. Tots dos ja havien parlat unes quantes vegades d’aquell “parisenc” que freqüentava els museus i les galeries de la capital francesa. En aquells moments, a Jean Planque gairebé no li quedaven diners. Cap al 1945 havia aconseguit un cert capital en inventar un concentrat químic per alimentar animals, cosa que li va permetre un cert confort econòmic i també comprar les primeres obres de la seva col·lecció, però els diners se li van anar acabant. Quan Beyeler li va proposar que treballés per a ell, no ho va dubtar ni un segon. D’una manera directa, senzilla i basada en la confiança mútua, va néixer una col·laboració que duraria gairebé vint anys (fins al 1972) i que es convertiria en una de les més fructíferes del mercat de l’art de la postguerra a Europa.

Entre el 1955 i el 1972, Planque es va dedicar exclusivament a la caça de quadres: d’una galeria a una altra, visitant museus, freqüentant tallers d’artistes i interrogant agents. Tenia llibertat per comprar el que creia que valia la pena per a la galeria Beyeler. “Els agents i marxants m’anaven al darrere. Estava al corrent de tot el que passava en el mercat parisenc, o gairebé. I no parava de comprar. I Beyeler aconseguia vendre sense parar. Beyeler em va deixar actuar amb tota llibertat, mai no es va oposar a les meves decisions. Mai no em va fer cap retret. Acceptava totes les meves decisions, tot el que li comprava li semblava bé. Treballàvem en una harmonia total i l’ambient també era del tot cordial. Sé que això és una cosa molt poc freqüent en aquesta professió”, va admetre Planque.

Al marge de les compres que feia per a Beyeler, Planque va poder formar la seva pròpia col·lecció. Reinvertia el tant per cent pactat com a benefici per adquirir obres per al seu gaudi personal. Així, va anar aconseguint una col·lecció que avui és lloada pels experts per la seva exigència en les tries, l’extrema coherència del conjunt i la rara exquisidesa d’algunes de les obres.

Planque se sentia limitat pels seus escassos recursos. A més, mai no revenia les seves pròpies adquisicions, ja que el seu objectiu no era fer negoci, sinó conservar les obres per a gaudi personal. Aquesta escassetat de mitjans va orientar la seva estratègia. D’una banda, va saber aprofitar el moment oportú per adquirir obres de pintors la cotització dels quals encara no s’havia establert; d’altra banda, gràcies a la relació cordial que tenia amb els artistes, sovint els va poder comprar les obres directament a ells; alguns, com Dubuffet, es van mostrar esplèndidament generosos amb ell. A Planque li agradava fer petits favors: van ser molts els col·leccionistes, galeristes i hereus de grans mestres els qui, en senyal d’agraïment, li van fer importants donacions (com és el cas del fill de Claude Monet).

ELS SET ÀMBITS DE L’EXPOSICIÓ

Introducció

Jean Planque, un home d’humil origen camperol, va descobrir l’art als anys trenta en veure l’obra de Paul Cézanne a l’aparador d’una galeria d’art. Aquesta trobada fortuïta va marcar la seva vida per sempre. Gràcies a un seguit de felices coincidències, va poder desenvolupar la seva passió per l’art treballant com a assessor de la prestigiosa galeria Beyeler entre el 1954 i el 1972. Va freqüentar els marxants de París i va establir relacions de confiança amb un gran nombre de col·leccionistes i artistes. La seva activitat al servei d’aquesta galeria li va permetre reunir diverses teles i dibuixos dels mestres dels segles XIX i XX. Entre Picasso i Dubuffet. La Col·lecció Jean Planque, formada per 150 obres de 50 artistes diferents, és el fruit d’una mirada entusiasta sobre la pintura moderna; una mirada preocupada per entendre un art que durant dècades es va esforçar a canviar els hàbits visuals, a trencar les normes establertes per la tradició. L’exposició mostra una part important de la col·lecció d’un home apassionat per l’art i permet fer un recorregut per l’obra dels artistes més destacats del segle XX.

Planque i els seus amics

Jean Planque es va iniciar en la pintura el 1929. Gairebé sempre va pintar “a la manera de”, fins al punt que s’ha arribat a dir que va col·leccionar els quadres que li hauria agradat pintar. A més de la seva amistat amb mestres com Jean Dubuffet o Pablo Picasso, Jean Planque va mantenir durant tota la vida estretes relacions amb artistes menys coneguts, però que van ser importants per a ell per diversos motius. Per exemple, Walter Schüpfer va ser el primer a guiar-lo pel camí de la pintura i qui va afavorir la seva trobada amb el galerista Ernst Beyeler. Planque mantenia relacions d’igual a igual amb els artistes i protegia la seva obra comprant teles i dibuixos o divulgant el seu art en els cercles que freqüentava.

Els mestres

Com a assessor de la galeria Beyeler, Planque va tenir ocasió d’adquirir algunes obres d’artistes prestigiosos, com ara Van Gogh, Monet, Degas, Gauguin o Cézanne. Entre els artistes preferits de Jean Planque, Cézanne va ser el seu referent més important. L’exemple del mestre d’Ais de Provença li va ensenyar a considerar que el quadre és un llenguatge a part, autònom, fruit doble de la visió i de l’expressió. Gràcies a aquesta lliçó, les eleccions de Planque es van inclinar cap a obres sòlidament construïdes, reflexionades, que excloïen tot preciosisme i exaltaven la primacia de la superfície en detriment de la il·lusió.

De l’abstracció a l’art informal

El descobriment de l’obra de Paul Klee va transformar la manera que tenia Jean Planque de veure l’art i va abonar el camí per a que aquest descobrís la importància de l’art informal. Jean Planque va recórrer galeries i estudis en cerca d’artistes que podia aconsellar al galerista Ernst Beyeler i alhora col·leccionar-ne les obres per un preu assequible. Durant els seus pelegrinatges a París es va apassionar per l’obra de Staël, de Vieira da Silva, de Bazaine i, sobretot, de Roger Bissière, de qui va reunir un considerable conjunt d’obres. També el van fascinar altres artistes com Tobey, Hantaï o Michaux.

Un gust marcat per la matèria

Gran amant de la naturalesa, Jean Planque va professar un gust marcat per la pintura matèrica. Li agradaven les matèries terroses, les superfícies de sorra barrejada amb pigments naturals, materials transformats per l’atzar o per la voluntat de l’artista. El seu gust pels sòls àrids, nascut amb les Materiologies de Jean Dubuffet, es pot veure en moltes de les seves eleccions, sobretot entre els representants de l’escola espanyola com ara Aguayo, Millares, Tàpies o Toledo. Va tenir amb tots aquests artistes un contacte directe i es va esforçar a establir una amistat duradora amb Clavé i Kosta Alex, als quals anomenava els seus dos “germans”.

Dubuffet i l’art brut

Les obres que Jean Planque va aconseguir reunir de Dubuffet reflecteixen una opció estètica i també són testimoni de la història d’una amistat. Va ser Dubuffet qui va ensenyar a Planque a veure l’art amb uns ulls diferents i a seguir-lo en la seva passió pels artistes de l’art brut. El que distingeix els artistes marginals que va col·leccionar, com Louis Soutter, Aloïse o Benjamin Bonjour, és l’expressivitat de la línia, la riquesa del color i el sentit de l’espai que trobem tant en Dubuffet com en altres artistes de la col·lecció.

Cubisme

Jean Planque mai no va pretendre aplegar un conjunt representatiu del moviment cubista, segurament per una qüestió econòmica, ja que quan es va començar a interessar per aquest període ja era inaccessible per a la seva butxaca. Les obres adquirides en les ocasions que se li van presentar formen un conjunt desigual, en el qual importa la qualitat del llenguatge formal, i fan palès l’interès de Planque per un art que no obeeix cap regla, que es reinventa constantment.

ACTIVITATS COMPLEMENTÀRIES

Curs “Mirar l’art del segle XX amb els ulls del segle XXI”

En el marc de l’exposició, l’Obra Social ”la Caixa” proposa un curs sobre l’art del segle XX, el període en què el col·leccionista Jean Planque es forma i compila la seva pròpia versió de l’art modern. Aquest curs, coordinat per Carles Guerra, professor d’art contemporani de la Universitat Pompeu Fabra i crític d’art en el suplement Cultura/s (La Vanguardia), s’ha concebut com una introducció a l’art modern i contemporani i s’adreça a tots els públics. La proposta consisteix a començar per l’art del present i anar fent passes cap enrere, tot desfent aquella ficció de progressar amb la història, com si aquesta fos un conte en què cada decisió, canvi o modificació s’hagués produït amb la raó del passat i amb èxit. En canvi, es treballarà l’art del passat (perquè el segle anterior, tot i ser el temps de l’art modern, és passat) amb els ulls, les preocupacions, les paraules i els coneixements del present. Es faran servir pel·lícules de ficció, relats literaris i imatges dels mitjans de comunicació que permetran, també, fer la història de com s’ha entès l’art del segle XX.

1. Dimecres 2 de maig, a les 19 h

L’art que es fa en l’època d’Internet. Net art i museus multitudinaris

2. Dijous 3 de maig, a les 19 h

L’art en l’era de l’espectacle: art minimal, pintura pop i art conceptual

3. Dimecres 9 de maig, a les 19 h

La societat de consum que es refugia en les expressions d’art. La pintura nord-americana i el happening

4. Dijous 10 de maig, a les 19 h

La modernitat en l’art i en la vida quotidiana. Les estètiques utòpiques i l’existencialisme

5. Dimecres 16 de maig, a les 19 h

Les avantguardes estètiques i la invenció de l’artista modern. Del realisme i l’impressionisme del XIX al cubisme, el dadà i el surrealisme

Concert complementari

La cruïlla entre els segles XIX i XX va ser un dels períodes més originals i creatius de la història de l’art, un moment privilegiat en el qual la pintura i la música mantenien una estreta relació i compartien la passió de trobar noves maneres d’entendre i interpretar la realitat. El Trio Kandinsky ens descobreix els matisos pictòrics i musicals d’algunes grans obres d’aquesta època.

· Dissabte 13 de maig, a les 20.30 h

TRIO KANDINSKY

Corrado Bosi, violí

Amparo Lacruz, violoncel

Emili Brugalla, piano

Obres de F. Bridge, R. Gerhard i A. Schoenberg