La Caixa

L’exposició Gargallo al seu museu vol ser un acostament extens i selectiu al conjunt de l’obra de l’escultor, amb la intenció de familiaritzar el gran públic amb els aspectes més destacats i significatius d’aquesta: els inicis al taller de l’escultor Eusebi Arnau, les relacions amb els artistes modernistes del cafè Els Quatre Gats, el viatge a París del 1903 i el descobriment de Rodin, l’amistat de Picasso i l’inici d’una trajectòria internacional, la recuperació de les arrels clàssiques i les innovadores propostes per conciliar les tècniques artesanes amb la visió del món de la modernitat, que culminen en l’anomenada època del ferro, els grans encàrrecs per a l’Exposició Internacional del 1929 i les obres més íntimes, com Maternitat o Bany de sol, que utilitzen com a models a Magali, la seva esposa, i la seva filla, Pierrette.

El centenar d’obres que s’exhibeixen en aquesta exposició pertanyen al Museu Pablo Gargallo (Saragossa), l’únic amb caràcter monogràfic sobre l’artista, el titular del qual és l’Ajuntament de Saragossa. Aquest museu està actualment en procés d’ampliació i actualització museogràfica, que és previst que acabi a mitjan 2008, de manera que el centre pugui reobrir les portes coincidint amb el començament de l’Exposició Internacional que aquest any se celebrarà a Saragossa. Fins aleshores, l’exposició Gargallo al seu museu itinerarà per quatre ciutats gràcies a l’Obra Social ”la Caixa” i l’Ajuntament de Saragossa, en col·laboració amb els ajuntaments de les diferents poblacions: Salamanca (del 9 de maig al 17 de juny de 2007), Santander (del final de juny al principi de setembre de 2007), la Corunya (de final de setembre a mitjan novembre de 2007) i Las Palmas (de mitjan desembre de 2007 a mitjan gener de 2008).

.

L’exposició reuneix algunes de les seves obres més emblemàtiques, com ara Kiki de Montparnasse (1928) i el Gran profeta (1933). A partir de la tècnica tradicional i dels procediments sintètics de l’art d’avantguarda, l’artista va fer aquestes obres que van obrir noves perspectives per a l’escultura del segle XX. Gargallo va perfeccionar la tècnica del repujat apresa a l’Escola de la Llotja (Barcelona), i es va dedicar a millorar el seu mètode compositiu tan particular, mitjançant l’experimentació amb diversos materials (xapa de coure, ferro, llautó i plom) i combinacions de plànols i volums cada vegada més depurades i essencials.

L’exposició està dividida en nou àmbits: Els anys de formació, Independència i consolidació professional, Descobriments decisius, Primera època del coure, Intermedi del plom, El nou classicisme, Segona època del coure, Els monuments públics i Època del ferro.

Els anys de formació

Gargallo es forma a Barcelona, des del 1895 amb Eusebi Arnau, un dels màxims representants de l’escultura modernista, i des del 1897 a les aules de La Llotja, a més de freqüentar Els Quatre Gats i els ambients artístics més inquiets i innovadors. El seu primer viatge a París, a l’octubre del 1903, marca el final d’aquest període, al llarg del qual no tan sols es forma en el coneixement dels materials, les tècniques i els procediments tradicionals de l’escultura, sinó que també dibuixa un gran nombre d’apunts, esbossos, estudis i retrats, que representen molt bé l’evolució de la seva obra en aquests anys.

Independència i consolidació professional

Quan torna de París, al març del 1904, Gargallo comença la seva carrera com a professional independent, quan ja domina tots els requeriments tècnics de l’ofici i mentre assimila del tot les diverses influències rebudes del modernisme català, de l’expressionisme rodinià i del simbolisme europeu. Algunes d’aquestes influències es reflecteixen en les obres que presenta en la seva primera individual, celebrada a Barcelona el 1906, com a conseqüència de la qual va rebre de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner l’extens i decisiu encàrrec de la decoració escultòrica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

.

Descobriments decisius

Mentre du a terme els seus treballs a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a partir del 1907 Gargallo inicia un ferm procés de renovació formal i volumètrica de l’escultura, i en singularitza els valors significants. Aleshores ja manifesta dues tendències fonamentals: una de sobri caràcter classicista, molt depurada i amb plantejaments moderns i sintètics; i l’altra més innovadora i personal, a través de la qual assaja i incorpora les possibilitats expressives d’altres materials, sobretot les xapes metàl·liques; estableix així una fèrtil i constant dualitat que mantindrà la resta de la seva vida.

Primera època del coure

L’impuls definitiu de les inquietuds innovadores de Gargallo es produeix en la dècada dels anys deu, quan fa màscares i caps en xapa metàl·lica, de coure, però també de ferro, l’estructura dels quals és sempre convexa. Per construir-los, retalla, repuja, modela, munta, rebla i solda les peces amb què els compon. La seva obra experimenta el gir decisiu cap a un llenguatge d’avantguarda, però sense abandonar la tendència classicista del seu treball, tot depurant i essencialitzant una dicció tan moderna com personal, algunes de les característiques de la qual permeten relacionar-lo amb el noucentisme.

Intermedi del plom

Entre 1920 i 1923, Gargallo incorpora la xapa de plom a la construcció de les seves escultures metàl·liques no foses i introdueix un procediment innovador amb el modelatge en negatiu, en què la definició formal s’obté per la inversió dels volums. Amb aquest nou recurs material i expressiu, l’escultor inverteix i suprimeix part de les masses volumètriques i utilitza el buit i la recepció de la llum per induir la recreació visual d’aquestes masses: el desenvolupament d’aquesta tècnica donarà lloc a la supressió fragmentària de la matèria i posteriorment a l’ús del buit total com a element escultòric.

El nou classicisme

Abans d’instal·lar-se definitivament a París, on havia residit entre 1912 i 1915, i on transcorreran els últims deu anys de la seva vida, Gargallo comença la segona època del coure i avança en l’altra tendència del seu treball escultòric, la representació classicista i rigorosament moderna de la figura humana, motiu fonamental en el conjunt de la seva obra. En el període de transició entre Barcelona i París, del 1923 al 1925, farà un petit però extraordinari conjunt de veritables obres mestres, depurades i essencials, que marquen la plena consolidació del seu nou llenguatge classicista.

Segona època del coure

Iniciada entre 1923 i 1924, es caracteritza pel predomini de la xapa de coure, l’ús habitual de plantilles de cartró (que Gargallo utilitza com a patrons per traçar i retallar les peces de metall amb què després construirà una o diverses versions de l’obra), l’aparició de figures de cos sencer i la modificació estructural de totes les escultures, que passen a ser còncaves. Assaja amb altres materials i procediments l’ús del buit i les sinècdoques visuals, i el trasllada a una màscara en xapa metàl·lica.

Els monuments públics

Definitivament a París des del 1924, Gargallo (autor d’altres monuments a Barcelona) serà un dels artistes convidats a presentar esbossos d’escultures per a l’ornamentació de la plaça de Catalunya, i executarà el 1928 El pastor de la flauta, La veremadora i El pastor de l’àliga, obres molt en línia amb els postulats generals del noucentisme, com també hi estan les dues Bigues i els dos Genets de la Salutació Olímpica, instal·lats el 1929 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Les maquetes que es conserven, i algunes peces derivades d’aquestes obres, són tan interessants com els monuments finals.

Època del ferro

A partir del 1929, Gargallo utilitza xapes —especialment de ferro— molt més gruixudes i augmenta la grandària de les escultures, cosa que comporta l’ús habitual de la forja i fa més necessàries les plantilles. La plena incorporació del buit i la fragmentació i l’elisió dels elements significants de la figura es converteixen en factors decisius de la construcció escultòrica. Des del 1932 reprèn l’escultura classicista i en algunes de les peces modelades per fondre aplica recursos constructius similars als de les obres en xapa metàl·lica, amb la qual cosa referma la naturalesa avantguardista del seu llenguatge.