La Caixa

Enginyós, satíric, subversiu i dotat d’un gran talent, William Hogarth és un dels artistes més fascinants i innovadors del segle XVIII. Fins al punt que cap creador no ha aconseguit definir un període de la història britànica d’una manera tan impactant i duradora com ell: l’expressió edat de Hogarth es fa servir tot sovint a la Gran Bretanya per descriure la primera meitat del segle XVIII, de la mateixa manera que el Londres de Hogarth ha passat a definir la capital anglesa durant aquella època. Aquesta exposició retrospectiva recull tot el treball de Hogarth i és la més àmplia que se li dedica en les últimes dècades.

L’exposició està dividida per ordre cronològic en deu àmbits, que resumeixen els diferents episodis de la trajectòria artística de Hogarth:

• Una introducció a Hogarth, que mostra l’artista cavaller, teòric de l’art, lloat creador satíric, “pintor còmic de temàtica històrica” i pintor de la cort del Rei.
• Teatre pictòric: la dècada de 1720, que ret compte de la relació entre el teatre i l’art de Hogarth, relació que es mantindria al llarg de tota la seva carrera, i de com Hogarth va començar a adquirir una certa fama com a pintor.
• La meuca i el vividor, en clara al·lusió a les sèries L’evolució de la meuca, que se centrava en la vida d’una prostituta imaginària i que va tenir un èxit aclaparador, i L’evolució del vividor, celebrada de manera semblant i en què es registrava gràficament la vida dissoluta i la mort d’un altre personatge fictici.
• Imatges d’urbanitat: les escenes de tertúlia, que aplega quadres de petit format amb les escenes de tertúlia de Hogarth i que mostren homes, dones i nens relacionant-se d’acord amb l’ideal de la cortesia.
• Vida al carrer convida a descobrir la vitalitat caòtica dels carrers de Londres de l’època a través d’escenes urbanes, en les quals Hogarth reflecteix la complexa interacció entre la cultura elevada i la dels barris baixos.
• Matrimoni a la moda, que relata de manera mordaç la tragicòmica història d’un desastrós matrimoni de conveniència que acaba d’una manera impactant amb un assassinat, una execució i un suïcidi.
• El rostre anglès: els retrats de Hogarth, una galeria de retrats de traços aparentment senzills però d’una gran profunditat emocional i una certa complexitat pictòrica.
• Crim i càstig, examen rigorós dels avalots socials, la delinqüència, el crim i el càstig.
• Política i patriotisme ens descobreix el gir cap a temes polítics iniciat vers el 1745 amb la sèrie Eleccions, acusació severa però de composició bellíssima contra la corrupció electoral de l’època.
• La varietat en Hogarth: els últims anys, àmbit final que aplega obres dels últims anys de la vida de Hogarth que aborden molts gèneres artístics, des de la sàtira política i social fins a la pintura de temàtica històrica i el retrat.

UNA INTRODUCCIÓ A HOGARTH

El 1753 Hogarth va publicar Anàlisi de la bellesa, un tractat innovador i del tot modern sobre l’art, la bellesa i la vida. El concepte de “varietat” i la consideració que la mateixa naturalesa estava farcida de formes i colors destinats a “entretenir la vista amb el plaer de la varietat” resultaven essencials per a les tesis de Hogarth. La paraula “varietat” també es pot aplicar a la gran diversitat de quadres i gravats al burí que el mateix Hogarth va crear al llarg de la seva trajectòria, que va durar quaranta anys. De fet, Hogarth es va esforçar moltíssim per promoure’s com a artista innovador i amb entitat que abordava una àmplia gamma de gèneres. Això queda demostrat amb força en els autoretrats inclosos a l’exposició, que, com a grup, constitueixen un manifest artístic sofisticat i d’ampli abast, a més de demostrar la gran personalitat, la individualitat i el dinamisme del seu autor. En aquest àmbit veiem Hogarth com a artista cavaller, teòric de l’art, lloat artista satíric, “pintor còmic de temàtica històrica” i pintor de la cort del Rei, càrrec que va obtenir el 1757.

TEATRE PICTÒRIC: LA DÈCADA DEL 1720

Hogarth va iniciar la seva trajectòria com a gravador al burí en una ciutat en la qual l’exhibició d’art gràfic era una de les activitats quotidianes més comunes. En obrir-se camí en el món artístic londinenc, Hogarth ben aviat es va començar a especialitzar en la sàtira gràfica. Les estampes detallades i de tema teatral que Hogarth va crear en la dècada del 1720 abordaven les grans qüestions socials i polítiques de l’època, i abastaven des del desastre econòmic del 1720, anomenat “la bombolla de la South Sea Company”, fins a la bogeria pels balls de màscares que s’havien posat de moda en aquella època. A més de perseverar en les seves aspiracions com a gravador, Hogarth ràpidament es va inclinar pel món de la pintura. Durant la dècada del 1720 va assistir amb regularitat a la St. Martin’s Lane Academy per a artistes, de nova creació, i va conèixer pintors d’anomenada, tant anglesos com estrangers. Aquesta formació va donar els seus fruits al cap de poc temps, i al final de la dècada, Hogarth ja havia obtingut una certa fama com a pintor. Se l’elogiava especialment per teles com ara Falstaff passant revista als seus reclutes i Una escena de ‘L’òpera del captaire’, que es feien ressò de les obres dramàtiques de William Shakespeare i John Gay. La relació entre el teatre i l’art de Hogarth es va mantenir durant tota la seva carrera.

LA MEUCA I EL VIVIDOR

Cap al 1730, Hogarth va optar per una forma artística que li havia de donar riquesa i fama. Més endavant va descriure aquestes obres innovadores com a “temes morals moderns”. La primera d’elles, titulada L’evolució de la meuca, se centrava en la vida de Moll Hackabout, una prostituta londinenca imaginària. Va acabar la seqüència de sis quadres el 1731, any en què es va anunciar la possibilitat de formalitzar subscripcions per obtenir-ne les versions en gravat. Se’n van vendre 1.200 jocs. Després d’aquest gran èxit, Hogarth va realitzar L’evolució del vividor, que va ser celebrada de manera similar. La sèrie, constituïda per vuit imatges individuals, registrava gràficament la vida dissoluta i la mort innoble d’un altre personatge fictici, Tom Rakewell, el fill sense escrúpols d’un ric avar. En crear aquests arguments, Hogarth no sols utilitzava fórmules narratives populars i llocs fàcils de reconèixer a la ciutat, sinó que hi va incorporar personatges i fets de la vida real que apareixien en els diaris de Londres. Aquestes referències donaven un aire d’actualitat i també d’autenticitat a les observacions de Hogarth sobre el vessant més sòrdid de la vida londinenca.

IMATGES D’URBANITAT: LES ESCENES DE TERTÚLIA

Un dels aspectes més importants i innovadors de l’art de Hogarth és l’escena de tertúlia, que habitualment retrata grups de figures que s’han reunit per a alguna celebració familiar o de lleure. Aquests quadres de petit format, amb una ambientació que va des de salons de ball decorats amb luxosos detalls fins a cases de camp, mostren homes, dones i nens que es relacionen d’acord amb l’ideal contemporani de la cortesia, de moda en aquell moment, un terme associat amb les virtuts d’una sociabilitat mesurada, refinada i tolerant. Hogarth hi plasma com es practica i es demostra l’art de la cortesia a través de determinats rituals socials: l’hora del te, els jocs de cartes refinats, l’apreciació de l’art, la literatura i les formes privades de teatre i, finalment, el ritual més important de tots: el de la conversa en sí. A més de fomentar els beneficis de la cortesia educada, les escenes de tertúlia de Hogarth es van pintar en una època que va ser testimoni del sorgiment d’un ideal modern, el de la família amigable. Per això, els seus quadres tot sovint posem èmfasi en les lleialtats i les virtuts de la vida familiar.

VIDA AL CARRER

Al llarg de tota la seva vida, Hogarth es va delectar amb la vitalitat caòtica dels carrers de Londres. Les escenes urbanes que va crear són bullicioses i dinàmiques, imposen una relació íntima, fins i tot claustrofòbica, entre l’espectador i el món que l’envolta. La ciutat apareix com la podria percebre un transeünt que camina entre una multitud, i no com una experiència asèptica al llarg de carrers elegants i organitzats. La representació de la vida urbana per part de Hogarth s’allunya de l’ordre i el seny de les convencionals panoràmiques gravades de la ciutat o les escenes “corteses” de gènere topogràfic de Balthazar Nebot i d’altres, que van assolir un elevat grau de sofisticació i grandesa amb l’arribada d’Antonio Canaletto a Londres el 1746, Tanmateix, la visió que Hogarth oferia de Londres normalment representava una interacció complexa entre la cultura elevada i la dels barris baixos. Això reflectia la seva pròpia identitat, tant en el seu paper d’artista satíric errant com en el d’artista cavaller, a més d’indicar que el seu objectiu comercial era l’exclusiu mercat dels col·leccionistes.

MATRIMONI A LA MODA

La sèrie Matrimoni a la moda de Hogarth relata la història d’un desastrós matrimoni de conveniència entre el fill dissolut d’un aristòcrata i la filla d’un burgès que aspira a ascendir. L’únic propòsit d’aquesta unió és l’intercanvi de riquesa per estatus. Davant la manca d’afecte i de respecte recíprocs, els dos membres d’aquesta parella acabada de casar porten una vida emocionalment buida basada en un estil de vida car i sofisticat i cerquen la gratificació sexual amb altres persones. Aquest argument tragicòmic acaba d’una manera impactant amb un assassinat, una execució i un suïcidi. L’expressió francesa à la mode vol dir que alguna cosa simplement està de moda i és passatgera. Per tant, Matrimoni a la moda és, per definició, una paròdia del matrimoni. L’anàlisi mordaç que va fer Hogarth dels valors i les motivacions de la gent guapa de Londres va formar part de l’intens debat sobre el matrimoni i l’ètica sexual que es produïa des del final del segle XVII. Té la mateixa importància l’atenció que Hogarth para al mecenatge, a l’estètica i al gust. La sèrie representa un atac sense treva a l’adquisició d’articles de luxe, valors culturals i estils de vida estrangers, particularment francesos, per part de l’elit social.

EL ROSTRE ANGLÈS: ELS RETRATS DE HOGARTH

La majoria dels clients de Hogarth en l’àmbit del retrat pertanyien al món mercantil, professional, eclesiàstic i científic. Els retrats de Hogarth fomentaven uns tipus especials de virtut: la benvolença, l’energia i la manca de pretensiositat en el cas dels homes, i la modèstia, la tranquil·litat i la contenció educada en el de les dones. Aquestes qualitats queden reforçades per la relativa absència de trets embellidors o d’efectisme pictòric en els retrats de Hogarth. En un període de conflictes amb Europa i de creixent preocupació per l’impacte de la moda francesa en la cultura britànica, la senzillesa dels retrats de Hogarth també va adquirir connotacions patriòtiques: els partidaris de Hogarth percebien les seves obres com a representants de la quinta essència del retrat anglès, que es distingia de les obres més afectades i influïdes per l’Europa continental. Tanmateix, l’artista es va assegurar que la seva simplicitat pictòrica no arribés a extrems puritans o simplistes. Si els observem atentament, els seus retrats individuals es caracteritzen per oferir formes subtils i tot sovint exquisides de representació pictòrica. Els retrats de grups com Els nens Graham traslladen el retrat anglès a nous nivells de complexitat pictòrica i profunditat emocional.

CRIM I CÀSTIG

L’increment de la pobresa i l’amuntegament a Londres durant la primera meitat del segle XVIII estaven vinculats a la migració sense precedents que es va produir des de les zones rurals. Potser no ens hauria de sorprendre que el creixement de la població provoqués un augment de la delinqüència i del malestar social. Al mateix temps es va produir un espectacular ascens en el consum de ginebra entre les classes més pobres. L’alcoholisme afectava tots els nivells de la societat. Això no obstant, les classes mitjanes i altes veien la situació de manera molt diferent quan valoraven l’impacte d’aquest vici sobre la resta de la societat. Així, des del 1720 fins al 1751, aproximadament, l'”epidèmia de la ginebra” es va considerar cada cop més sovint com la causa de mals majors de la societat. En el moment àlgid d’aquesta crisi, Hogarth va crear Laboriositat i mandra, El carreró de la ginebra i El carrer de la cervesa, i també Les quatre etapes de la crueltat. Aquestes imatges propagandistes i implacables destaquen per l’examen rigorós i indestructible que ofereixen dels avalots socials, la delinqüència, el crim i el càstig.

POLÍTICA I PATRIOTISME

Durant els últims vint anys de la seva carrera, Hogarth es va interessar per formes de sàtira explícitament patriòtiques. Les relacions polítiques entre la Gran Bretanya i França al llarg de la vida de Hogarth sempre van ser tenses o fins i tot obertament hostils. Això no obstant, aquesta nova direcció artística va ser fomentada, en primer lloc, per la invasió jacobita del 1745, que tenia el suport del govern francès i que tenia com a objectiu restaurar la dinastia Estuard en el tron i, en segon lloc, pel catastròfic viatge de Hogarth a París el 1748, quan va ser arrestat per error a Calais, acusat d’espionatge. En conseqüència, obres com A la porta de Calais, La marxa cap a Finchley i les estampes de La invasió combinen una crítica mordaç de la societat i la cultura franceses amb una defensa còmica però sincera de la llibertat i la fortalesa angleses. Entre el 1754 i el 1755, Hogarth va crear l’última de les seves sèries, titulada Eleccions. La seqüència de quatre imatges va marcar un nou tipus d’enfocament artístic per part de Hogarth, que expressava una acusació severa, tot i que de composició bellíssima, contra la corrupció electoral de l’època. Aquest gir cap a temes polítics es va accentuar més amb la publicació, el 1762, de la seva estampa Els temps que corren, a partir de la qual Hogarth es va embrancar en una guerra amarga i personal d’imatges i textos de caire polític.

LA VARIETAT EN HOGARTH: ELS ÚLTIMS ANYS

Aquest últim àmbit aplega obres dels últims anys de la vida de Hogarth que aborden molts gèneres artístics, des de la sàtira política i social fins a la pintura de temàtica històrica i el retrat. Ghismunda, quadre complex i audaç, va suposar l’intent definitiu de Hogarth per guanyar-se el reconeixement del públic com a pintor de tema històric. L’última aposta de la dama torna al tema dels vicis aristocràtics i el subterfugi sexual que ja s’havia tractat a Matrimoni a la moda. També s’hi inclouen exemples dels retrats tardans de Hogarth, que van des de Caps de sis dels criats de Hogarth, una obra tendra i plena de personalitat, fins a l’estrambòtic Sir Francis Dashwood en les seves devocions. Tots dos fan palès de quina manera l’artista va continuar ampliant i adaptant les convencions d’un gènere tan conservador com el retrat. Per tancar, la mostra inclou una tria d’estampes satíriques sobre l’observança religiosa i la política dels partits, que demostren el caràcter innovador i incisiu de Hogarth fins a l’últim moment. En bona mesura, gràcies a les seves sàtires polítiques mordaces i amb un gran contingut personal, Hogarth s’havia convertit en l’artista més elogiat i vilipendiat de la Gran Bretanya a la seva mort el 1764. Potser no ens hauria de sorprendre que la seva última obra, Pas sobtat del que és sublim al que és prosaic, també sigui una de les més fosques, envoltada de melangia, dubte i fatalisme.

ACTIVITATS AL VOLTANT DE L’EXPOSICIÓ

Cicle de conferències

Up & Down. Ironia i crítica social. L’herència de Hogarth

Hogarth, artista amb un agut sentit de l’observació, va mostrar, a través de les seves obres, els sentiments humans més primaris, la crueltat, la cobdícia, l’ambició, la gelosia, i també la societat anglesa del segle XVIII, les diferències socials, els hàbits, la vida quotidiana, etc., amb tota cruesa i exercint de censor moral amb un gran sentit humanista i alhora irresistiblement còmic i satíric. “Up & Down”, a dalt i a baix, és el títol del cicle d’activitats que prendrà com a punt de partida aquest aspecte de Hogarth inspirant-se en algunes de les seves obres més famoses. A partir de pintures de l’artista, periodistes, escriptors i comentaristes, debatran sobre la sàtira en la política, la crítica social, els hàbits d’oci i el paper dels humoristes gràfics als mitjans de comunicació.

• 29 de maig, a les 18 hConferència inaugural a càrrec de Christine Riding, conservadora de la Tate Britain, i Mark Hallett, professor d’Història de l’Art de la Universitat de York, comissaris de l’exposició. (Activitat gratuïta)
• 6 de juny , a les 19.30 h – Exercint la sàtira. Mirades crítiques sobre la políticaConferència de Simon Hoggart, columnista de The Guardian. Presenta i dirigeix el debat Carles Capdevila, periodista i director de l’espai diari d’humor Alguna pregunta més dins del Matí de Catalunya Ràdio.
• 20 de juny, a les 19.30 h – L’ull crític, la sàtira dibuixadaTaula rodona amb la participació dels dibuixants Fer (Avui), Steve Bell (The Guardian), El Roto (El País) i Anthony Garner (Avui i revista setmanal Directa). Modera: Sergi Dòria, doctor en Ciències de la Comunicació, periodista i professor de teoria i història del periodisme a la Universitat Internacional de Catalunya.
• 4 de juliol, a les 19.30 h – Cultures juvenils, contextos d’oci i consumFiona Measham, cap d’estudis de criminologia en el Departament de Ciències Socials Aplicades, Universitat de Lancaster, i Oriol Romaní, antropòleg, professor de la Universitat Rovira i Virgili, i president del grup Igía. Modera: Aïda Sánchez de Serdio, professora de la Universitat de Barcelona.

Cicle de cinema – Interrogant la realitat. La critica social i el cinema britànic: del Free Cinema a l’actualitat

La realitat ha estat la gran protagonista del cinema britànic. El cinema britànic ha estat presidit pel debat originat al voltant del realisme, un terme controvertit que torna a estar d’actualitat en el cinema contemporani. Des de la invenció de la paraula “documental”, formulada per John Grierson al 1926 per definir un tipus de cinema vinculat a la realitat, fins a les propostes crítiques formulades pel Free Cinema (el moviment de renovació desenvolupat el 1960 en el context dels anomenats Nous Cinemes Europeus), es dibuixa una llarga trajectòria que incideix plenament en les propostes dels directors actuals. La seva mirada incisiva sobre la problemàtica actual no es pot desvincular d’aquesta tradició realista que, al llarg de la seva evolució, ha obert noves perspectives al cinema com a via de coneixement de la realitat.

• 5 de juliol, a les 19.30 h – La soledad del corredor de fondo (The Loneliness of the Long Distance Runner)Gran Bretanya, 1962. Dir. Tony Richardson. VO anglesa subtitulada en castellà. Durada: 104 min.
• 10 de juliol, a les 19.30 h – Last Orders,Gran Bretanya-Alemanya, 2001. Dir. Fred Schepisi. V.O. anglesa subtitulada en castellà. Durada: 109 min.
• 17 de juliol, a les 19.30 h – Negocios ocultos (Dirty pretty things)Gran Bretanya, 2002. Dir. Stephen Frears. VO anglesa subtitulada en castellà. Durada: 107 min.
• 24 de juliol, a les 19.30 h – Todo o nada (All or Nothing)Gran Bretanya-França, 2002. Dir. Mike Leigh. VO anglesa subtitulada en castellà. Durada: 128 min.

Cicle de conferències i projeccions organitzats amb la col·laboració del British Council de Barcelona.