La Caixa

Emigrants, exiliats, nòmades… Hannah Collins (Londres, 1956) treballa a escala monumental. Les seves fotografies panoràmiques i les projeccions multipantalla són de les més grans que es poden trobar en l’art contemporani. També les més íntimes. Però, per a Collins, l’escala amb què treballa no és ni gran ni petita, simplement “adequada”. Veure una pel·lícula en pantalla múltiple resulta, per definició, una experiència descentralitzadora, i aquest és un dels grans temes a les pel·lícules de Collins. Què li passa a algú que ve d’una situació diferent i, per atzar o a la força, es troba en un altre lloc? Precisament, la relació entre la solitud i la companyia és present en bona part de la seva obra. Dit d’una altra manera, el desarrelament, la dificultat d’establir lligams afectius, de trencar l’aïllament i de desenvolupar formes de vida col·lectiva. Aquesta situació es pot copsar a les pel·lícules més recents de l’artista.

Sota el títol Hannah Collins. Història en curs. Pel·lícules i fotografies, l’Obra Social ”la Caixa” presenta a CaixaForum Madrid una gran exposició que aplega quatre pel·lícules, tres d’elles en pantalla múltiple i una filmació que s’exposa per primer cop, Solitud i companyia. La mostra es completa amb una vintena de fotografies, algunes d’elles en format panoràmic. Tot i que La Mina, Història en curs (encarregada per la Fundació ”la Caixa”) i Paral·lel difereixen en l’estructura i l’escenari, totes elles cerquen el mateix significat. Els escenaris varien (una comunitat de gitanos, un poble rus i les geografies fracturades de la migració econòmica), però en cada situació Collins organitza la pel·lícula al voltant de les fràgils connexions entre els individus i els grups socials.